El matí següent, d'hora...


Obra:La senyora (p. 180-181 i 182)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

El matí següent, d'hora, la senyora baixà enllestida, i entrant decidida a la cuina on, davant la xemeneia sense foc, freda com ells, hi seien en Rafel, son pare i sa mare, silenciosos, capficats, ordenà de la manera més natural del món:

M'has d'acompanyar a Manacor, Rafel. Hem d'anar a cal notari.

Mentre en Rafel treia el cotxe de la cotxeria, la senyora, esperant damunt el portal de la clastra, mirà fixament el padrí, assegut en el seu lloc de sempre, el qual va aguantar la mirada amb la seva plena de requeriments, rabent, un punt i tot desafiant sabent-se a prop d'esser menja pels cucs, seguretat contra la qual no hi havia senyoriu que hi pogués. I la senyora girà la vista.

Quan vulgui, senyora.

Partiren.

La senyora en els seients de darrere, en Rafel al volant.

Ja es veia el presumptuós campanar manacorí retallat sobre l'horitzó, quan la senyora va encetar la conversa.

Na Magdalena bé?

Sí, senyora... L'he deixada dormint.

Per esser el primer dia que és a ca nostra no hi ha res a dir. Però s'haurà d'acostumar a deixar d'hora el llit: a can Desbuc hi ha molta feina a fer.

Sí, senyora.

Travessaren la ciutat, plena de cases amb les façanes sense referir, carrers impersonals i places amb arbres sedegosos, escassos i d'un verd trist. I arribaren a cal notari.

Espera'm.

Sí, senyora.

Es destorbà més d'una hora llarga a sortir.

Ja està. Demà tornarem a cercar una còpia.

I el matí següent, d'hora també, la senyora tornà baixar enllestida, i entrant decidida a la cuina el primer que va veure fou na Magdalena a la taula, provant de desdejunar-se amb un tassó de llet i en Rafel, son pare i sa mare que seien davant la xemeneia sense foc, freda com ells, silenciosos i capficats.

En voler, Rafel.

Va tornar esperar damunt el portal de la clastra que en Rafel tragués el cotxe de la cotxeria, cuidant de no mirar ni poc ni gens el padrí, assegut en el seu lloc de sempre, que la fitava més obertament, encara, que el matí anterior.

Quan vulgui, senyora.

Partiren.

La senyora en els seients de darrere, en Rafel al volant.

Altre cop, a l'enfront, el presumptuós campanar manacorí quan la senyora tornà encetar la conversa

He vist que na Magdalena s'ha aixecada més prest. Així m'agrada.

Tal i com vostè va dir, senyora. Procuram fer sempre el que vostè diu, senyora.

És el que cal.

Travessaren la ciutat, plena de cases amb les façanes sense referir, carrers impersonals i places amb arbres sedegosos, escassos i d'un verd trist. I tornaren arribar a cal notari.

Espera'm.

Sí, senyora.

Altra volta es destorbà més d'una hora llarga a sortir.

Ja està. Ja tenc la còpia. Anem.[...]

Abans de davallar del cotxe, arribats ja a les cases de can Desbuc, Teresa entregà la còpia del testament a en Rafel. Perquè el llegís a la família. Si no ho acabava d'entendre, que els ho llegís na Magdalena, que tenia més estudis. El testament, de totes formes, estava prou clar: feia hereu de tot a en Rafel sempre i quan complís el tracte establert que només podia trencar ella, suposant que qualque dia el volgués trencar.

Entesos?

Sí, senyora.

El que Teresa no havia dit a en Rafel era que la còpia l'haurien pogut dur gairebé immediatament de fet el primer testament. El primer, sí: la còpia que li havia entregada era del primer testament que havia fet. El segon, el de bondeveres, el signà aquell mateix dia. Per allò que el darrer testament és el que val, havia pensat que era més convenient deixar passar un dia entre l'un i l'altre, malgrat saber que era suficient mitja hora de temps entre els dos, segons l'havia assabentat el notari. Per dissimular més bé.

Els vertaders hereus ho serien els parents de Ciutat.