Jo campava a lloure...


Obra:Temps era temps (p. 58-60)
Municipi:Manacor
Comarca:Mallorca

testing image

Jo campava a lloure, amb plena llibertat, tret de les hores que em feien anar a l'hospital. Anava a sa Bassa i veia les formacions de soldats, allà tots en taringues i fileres abans d'anar a la línia de foc. Un dia hi vaig veure En Serrano, un carrabiner amic que guardava les costes del Mal Pas: li agradava agafar crancs peluts i m'ensenyava a fumar amb tabac de contraban. El comandant Esquivias, que va manar les operacions de campanya als primers dies, era oncle dels meus cosins. Tenia fama de dur i li menaven por. També en menaven a d'altres, per això: a un tal Orbaneja que corria per allà i era metge militar i al famós comte Rossi. En Rossi s'havia instal·lat a ca l'administrador de Correus, un sant baró que nomia Xavier i li deien don Claviel; parlava un mallorquí aforesterat i un dia va venir a ca nostra consternadíssim perquè En Rossi li havia dit burro. «Però i això com ha estat?», li deia el meu pare. «Què vols que te digui, Pep?», responia ell. «Jo baixava s'escala i ell berenava com sempre dins sa casa. Li he dit bon dia i ell m'ha dit burro.» Cas aclarit, va resultar que aquell individu demanava mantega. Però el trastorn no l'hi va treure ningú, al pobre don Claviel! Val a dir que d'En Rossi, se'n contaven, i han estat veres, de molt més cruels que aquestes.

El primer dia que va arribar a Manacor tothom l'esperava com al Messies. Va sortir a un balcó i va dir unes frases en italià, i tothom: «Què ha dit? Què ha dit?» Fins que un franciscà que li feia de torsimany ho va explicar: «Diu que es qui tenguin feines que se posin a fer-les, i es qui no en tenguin que se'n vagin an es frente». Tothom va escampar. A Manacor va organitzar un grup de joves -quasi tots ben plantats i de casa bona- que es deien el Batallón de la Muerte i duien brodada en blanc a la camisa blava, damunt o davall les fletxes o a l'altre costat, no ho sé, una calavera amb els dos ossos en creu com les dels país d'alta tensió. Aquests degueren fer mal, no ho sé: els professionals de la Història ho aclariran. Una vegada, això sí, la meva mare va renyar amb molta duresa uns que es vantaven d'haver-ne morts no sé quants pel camí de Son Coletes.

Son Coletes era el lloc dels afusellaments. Una vegada hi vaig anar, amb la colla d'al·lotells que corrien pel poble, presa tots 'aquella curiositat infantil que no coneix barrera ni escrúpol o és com una mostra de rara crueltat. Afusellaven unes dones, unes milicianes, que abans havien exhibit a sa Bassa. Vaig poder contradir ma mare un dia que ella, tota cristiana, assegurava que aquells pobres republicans anaven enganyats i que, a l'encarar-se amb la mort, els revenien els bons ensenyaments i es morien cridant Viva Cristo rey! El desbarat em semblava tan gros, que no vaig poder estar-me de dir que no era ver i que jo ho havia vist. Per tota contesta vaig rebre una bona clatellada.

El meu pare feia la vida de sempre, només que no tenia mica de feina. Anava al Club -el Club Automovilista, a sa Bassa- i des d'allà, amb els seus contertulis de sempre, observava, ben neutral, els esdeveniments. Veia com els caps militars de les operacions eren rellevats, un rere l'altre, per ineptes i porucs. (La majoria, si no tots, varen anar a una presó militar, a un castell que en diuen, encara que no ho sigui.) Tot i tanta inèpcia, el fet és que els republicans no hi varen fer gaire estada, per aquelles terres. Quan va arribar l'últim comandant de Ciutat, es volia informar bé de la situació abans d'anar a la línia de foc. Li varen assegurar que reembarcaven. Se'n va convèncer, finalment, i va prendre sense presses el camí del Port. Quan va poder comprovar que realment les tropes del capità Bayo reembarcaven i se n'anaven de l'illa, va plantar una bandera espanyola a qualsevol turó i va dir: «¡Manacor para España!» En tornar a Ciutat el feren general i posaren el seu nom a una plaça.