Quan em vaig adonar del que passava...


Obra:L'ombra de l'eunuc (p. 23-24)
Municipi:Matadepera

Aquest mas, que avui acompleix funcions de restaurant, està situat a la banda de la riera al peu de la carretera que avança cap a Mura. De fet és el marc on transcorre bona part de l'acció de la novel·la L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré, la casa patrimonial dels Gensana que acaba sent un restaurant. El protagonista, Miquel Gensana, porta a Júlia, una antiga amiga, a sopar a aquest restaurant de Feixes. Durant la vetllada, la memòria personal dels anys seixanta i setanta del segle XX s'entrecreua amb la història familiar, que es remunta a Feixes a principis de segle, i més enllà encara, fins a finals del segle XVIII, en l'escenari dels anys noranta ple de decepcions i renúncies.

testing image

Quan em vaig adonar del que passava, la Júlia ja aparcava d'oïda a l'esplanada del restaurant. Enfeinada corn estava, amb la llengua a fora, i intentant que el copet al cotxe del davant fos el més lleu possible, no es va fixar en el meu mutisme.

— Això és el restaurant?

— Ahà. ­–Sospir d'alleujament—. Què t'ha semblat?

— Aparcadora excepcional. Això és el restaurant?

— T'he dit que sí.

Em vaig estimar més callar. En baixar del cotxe les cames em tremolaven. Encara hi havia prou llum de sol, aquells dies d'estiu. No vaig poder evitar de fixar-me en el cirerer d'arboç; havia crescut molt, i el tenien pentinadíssim. M'hi vaig acostar però no vaig saber sentir les paraules que l'oncle Maurici m'havia adreçat en la seva última llarga carta. El rellotge de sol era a la paret del roser, inútil, sense sol, sense roser i una filagarsa de vent havia quedat presonera dels bedolls i els sacsejava dolçament. Aparentment, tot era al seu lloc.

—Què te'n sembla? – La Júlia havia estès el braç assenyalant l'edifici, com qui mostra el llobarro acabat de pescar. Què li havia de dir; perquè la meva estimada Júlia m'havia portat precisament a casa meva, a can Gensana, a la casa on vaig néixer i on havia crescut, plorat i somiat. A la casa d'on vaig fugir quan en va ser hora. Ja feia uns quants anys, així de sorpresa, van informar la mare que havia d'abandonar-la, que ja no era seva, i tots vam embogir una mica perquè ja era prou fort que, quan el pare se'n va anar en sabatilles, ens deixés com a amos dels deutes, els impagats i les rancúnies, com perquè, a més, ens quedéssim, de sobte, sense records. Llavors va ser quan l'oncle Maurici es va enfilar al roser. Can Gensana, mil set-cents noranta-nou, mil nou-cents noranta-cinc. Per molt poquet no hem arribat als dos segles de vida documentada. Em sento com Martí l'Humà. Aquí descansa can Gensana per desídia meva, convertida en un restaurant grotesc que, per més ignomínia, es diu El Roure Vermell, amb lletres de disseny.