testing image

Tardor

 

En memòria de Miquel Àngel Riera

 

Quan la tardor comença i tu no acotes

l'esquena per encendre foc, amb rels

i caramutxes, t'he pensat. Defora,

el vent se'n duu la fullaraca, núvols

lilosos, que no deixen ni un principi

d'amor a les ninetes; i als camins

que vénen de la mar, les olivardes

han florit de bell nou, com a perenne

passió de tribut i cels d'octubre.

Sovint vares descriure aquesta força

pagana del misteri i la bellesa,

als teus poemes. Ara, a qualque oasi

en blanc i negre de l'eternitat,

mentre assoleixes tota l'harmonia

de la lluna creixent o del silenci,

ja saps que no hi ha déus inaccessibles.