testing image

Record de Miamar

 

A Miquel Àngel Riera

 

En les tardors de totes les Venècies

i al gris de l'horabaixa percudit

per barques, peixos i aus de Miamar,

sempre hi haurà un ressò de qui es rebel·la,

perquè és mortal, contra els inaccessibles

déus eviterns.

Serà en l'adolescent

que solitari abasta un nou plaer

incontenible o en l'home que al crepuscle

tot l'univers estima des dels altres.

En qui combat el temps amb mots serà

trets de la terra nostra i, lentament,

en fa bellesa: benaventurances

noves, paràboles eternes d'éssers

finits. Serà en aquell qui tem del cos

el decadent anar cap a la Nit.

Serà al Centaure, a l'Àngel, al Llop-Home...

Tota la llum des d'ara caurà plena

de bells records de dies ja perduts.

Enyorarem en va els blaus compartits,

ara ocres suaus d'unes marcides hores.

Amic llunyà, endins dels mots per sempre

et cercarem, tot defugint l'adéu

definitiu fins l'endemà de mai.

Juliol-setembre de 1996.