Després del gran partit...


Obra:Històries apòcrifes (p. 7-8 i 9-11)
Municipi:Banyoles

testing image

Després del gran partit de criquet van anar tots a berenar sota els til·lers del parc. El balneari quedava a mà dreta, mig amagat entre les tanques, altes i silves­tres, molt a la vora del llac. Cap al tard, s'havia endolcit una mica l'aire, i era una delícia sentir-lo joguinejar a la nuca i als cabells, mentre cantava allà dalt, a les bullicioses copes. El cert era que restaven, suats i sense alè, encongits en actituds forçadament còmiques, esperant que les cambreres estenguessin les estovalles. La malesa encerclava el pedestal del petit faune de marbre que, pocs anys enrere, un banyista rejovenit, en honor de les aigües quasi miraculoses, havia regalat a la Direcció. A tocar hi havia els bancs de granit amb respatller de ferro, i també hi havia els xicots donant una imagi­nària serenata i lluint els seus immaculats pantalons blancs. Sara, Josefina i Laura es tapaven la boca i provaven debades d'aguantar-se el riure, mentre Anna Febrer havia pujat a la glorieta per contemplar el llac.

El llac, en aquesta hora de la tarda, quedava silenciós i nítid, amb algun vague murmuri flotant per les seves aigües. De tant en tant, una canoa lliscava de la vora cap al centre o bé alguna barca arribava amb provisions per al balneari. Tot plegat feia la impressió d'un d'aquests quadres «primera medalla de l'exposició de Viena», que reproduïa la revista «The Studio» amb es­pecial fervor. Es podia veure, no cal dir-ho, a través d'una raqueta de tennis, i amb el rostre d'una noia en flor a frec de malla, puix era un paisatge especialment propici als fugissers jocs del cor i a les cançons lànguides. «El poètic llac de Tal, al capvespre.» Aquest era un bon títol. I tanmateix, no tot era jovent a les adorables ribes del llac, i cavallers amb bigoti i masclet arrossegaven el seu tedi o les seves malalties cofats amb esportives gorres de llana anglesa, mentre llegien assossegadament en el diari els articles de profund alè civil del poeta Joan Maragall.

Devien ser dos quarts de set quan un extraordinari renou va animar la curulla placeta del balneari. La gent s'havia posat dreta i aplaudia frenèticament. Les dames lluïen esplendorosos vestits estiuencs, sota la pos­ta del sol d'agost, i els cavallers uns cruixents barrets de palla. Anna Febrer va veure per primera vegada el poeta en el precís instant que aquest davallava de la calessa que menava en Tonet, el tartaner. L'acompanyaven la marquesa de Valldaura i el senyor Evarist Miralles, ambdós de la Comissió. Joan Maragall apareixia nimbat d'una serena tristesa, fràgil i ja molt derrotat físicament, però amb una mirada intensa i viril. Els gallardets voleiaven furiosament en la ventada.

Va ser un capvespre meravellós, inoblidable, una veritable festa de 1'esperit. S'havia produït un silenci expectant, i només la brisa humida del llac torbava, de tant en tant, la paraula. El poeta va parlar de la poesia i dels seus versos. Parlava amb veu pausada i tranquil·la, una mica ofegada. Va esmentar el paisatge de les altes muntanyes tan estimades i les seves visions del mar; l'espectacle fascinant de la Natura i, amb cortesa deferència, la joia, eternament renovellada, de les aigües del llac, allà on comença o s'acaba la poesia. Va parlar tam­bé de la paraula, de la seva entranyable teoria de la pa­raula viva, i va explicar com havia nascut en sentir-la, intensa i trèmula, en llavis d'una nena que captava per l'amor de Déu, allà al Llenguadoc, a les altes solituds de l'altra vessant del Pirineu. La nena havia assenyalat el cel estrellat i havia dit senzillament: «Lis esteles...» Això va ser ja al final. El poeta va parlar també de l'home i de la bondat del cor, i una mica de la mort.

Llavors va brillar en el cel puríssim la primera es­trella. Abans havien encès ja alguns fanalets japoneses. Anna Febrer va mirar el cel i va repetir com la nena de veu de fada: «Lis esteles...» Sentia quelcom de misteriós en el pit, quelcom de pregon i suau, i els ulls, sense voler, se li van humitejar de llàgrimes. Una mica més tard, entre el batibull dels organitzadors, Anna Febrer presentava el seu àlbum al poeta. Aquest la va mirar amb simpatia i va escriure el següent vers, escollit d'un poema seu, ja antic:

Tota tu ets una flor molt delicada

Anna va donar les gràcies i, bo i fent mitja volta, va arrencar a córrer entre la gentada, com si tingués una pressa enorme. Li bategava ràpidament el cor. Anna no ho sabia, però en aquell moment el cor li vessava de goig i de felicitat. Anna Febrer havia complert aleshores la sortosa edat de divuit anys.

**

Ha plogut una mica. Aquest matí, en baixar les es­cales de l'hotel, m'he torçat un peu i he caigut bocaterrós. Ara, immobilitzat, des de la finestra contemplo el llac i el cel gris, ennuvolat. Anna Febrer va morir el mateix any que Joan Maragall; ara tindria seixanta-vuit anys. Va morir a Almería. No en queda gairebé res, del seu temps i el balneari està fet una ruïna. No existeix res. Ha desaparegut també aquella brillant societat que estimava els poetes del país i a la qual els poetes del país donaven quelcom que es rebia amb agraïment. Ca­da vegada existeixen menys coses i caminem amb fer mesa cap al no-res? És trist.