Vinguda la vesprada —sempre en absència...


Obra:Llibre de la Cerdanya (p. 154-156 i 156-157)
Indret:L'estany
Municipi:Puigcerdà
Comarca:Cerdanya

testing image

Vinguda la vesprada —sempre en absència de la lluna—"la vila" es convertia en un rusc d'abelles. Primer era un desori d'orientació desorientada. La cavalcada sortia de la Plaça Gran, sense ordre, però seguidament la mecànica de les multituds funcionava per si sola, i emprenia, amb perfecte ordre, el camí de l'Estany. Aquella cavalcada tenia tot el ritme d'una festa dionisíaca, barreja de sentiment artístic, refinat i groller alhora. Veient-la passar per dessota la volta verda dels plàtans de la plaça dels Herois, a la claror flamejant de les atxes de vent, s'hauria dit que era formada per chors de silens pindàrics coberts amb barretina grega. Els cants alternaven amb les orquestres, i al mig de la doble filera de fanals que seguia amunt bellugant-se com un cuc fosforescent,  les carretes al·legòriques avançaven enrondades de fadrins que cantaven:

 

Som els hereus de la muntanya,
som els pubills del Pirineu,
fills de la França o de l'Espanya,
tots som germans a Font-Romeu.
Aquí hi tenim bressol i llosa,
que és nostra pàtria natural
des de Carlit fins a la Tosa,
des de Cadí fins a Puigmal.

Meitat de França, meitat d'Espanya,
no hi ha altra terra com la Cerdanya.

 

Amb les estrofes de l'«Himne Cerdà», alternaven les notes vibrants del «Glòria a Espanya» d'En Clavé i de la «Marsellaise» de Rouget de Lisle.

Cap al final de la cavalcada, la deessa «Ceres», al·legoria de la Cerdanya, muntada dalt d'una carreta d'userda arrossegada per quatre artisons solemnials, començava a fer badalls de son. Somreia encara, però  ja se la veia lassa d'aguantar tanta estona les garbes daurades i el pes de la corona comtal i el fum de les atxes de vent que la voltaven. Els bous cloïen les parpelles negres, i sentien com se'ls despintava l'or de les banyes. La cavalcada arribava a la vora de l'Estany quan els primers morters esclataven anunciant que començava la festa

L'Estany era tot voltat i creuat de fanals de colors que el transformaven en una estampa japonesa. Qui hi posava un  xic d'imaginació hi veia de tot.  Flors de lotus d'un blanc nacrat, peixos fosforescents i espurnejants, dragons d'escates rutilants. Les herbes dels voltants, sota la vellutada suavitat del vespre, imitaven matolls d'arròs de les planúries pantanoses de Nagasaki. Per comptes d'espiadimonis blaus i d'abelles brunzents i de tàvecs policroms, solcaven pel marc grandiós dels aires, polsegueres de platí despreses de les candeles romanes, llengües i brolladors de foc, sortides, aquelles, del ventre de dragons flamígers, rubricats, aquests, per les esteles blanques, roges i blaves dels coets que arrencaven una cridòria estentòria de la multitud aplegada a l'entorn del Llac.

(***)

 

Un altre any l'estampa japonesa es transformà en un espectacle wagnerià. El simbolisme de la música del gran mestre arribava fins al cor del Pirineu. Com que a Cerdanya no regien codis rígids com els dels samurais japonesos, que prohibeixen la  destrucció de les tradicions, tot fou arranjat perquè pogués aparèixer l'heroi wagnerià enmig de la festa. I quin heroi! El tenor Francesc Viñas, abillat amb cuirassa argentada i elm daurat, menava el cigne blanc, pel mig  d'aquelles aigües incandescents. Al centre del llac, quan es féu un silenci impressionant, l'artista devia sentir les notes del racconto, i el  personatge wagnerià del "Lohengrin" creuà l'estany prenent-lo per un riu grandiós que havia de dur-lo fins al Montsalvat.

La visió del guerrer argentat i la majestat de l'ànec blanc, com li deien les criatures, perdurà molts anys a la fèrtil imaginació dels cerdans.