A Isòvol els passà un cas com un cabàs...


Obra:Contes de la Cerdanya (p. 31-36)
Municipi:Isòvol
Comarca:Cerdanya

testing image

A Isòvol els passà un cas com un cabàs. No sé si era en  temps de carlins, de moros, o quan la Mare de Déu es deia Joana; mes, que  el  cas els passà, encara avui n'hi ha proves.

Això, doncs, era quan hi havia un senyor  molt gran, molt  ric i  molt  potent. Ell manava el poble, el poble treballava per a ell, mira... i tots contents.

Contents, ho eren tots, sinó la minyona, que, posada al servei del senyor  i de la senyora, els havia de servar en qualsevol moment un cantiret d'aigua gelada, poada al grill fresc de la font.

S'esqueia, però, que a Isòvol mateix no hi havia font;  la font brollava a l'altra banda del riu. Per a anar-hi, prou hi havia un gual  i  un  gual  ben  adobat; mes, ¿quin és l'any que dos o tres temporals o foses de neus sobtades no fan créixer les aigües del riu tan fortament, que travessar el gual  equival  a  anar a veure com ho passen dins Espanya?

Això és el que arribava a Isòvol. La criada del senyor que tenia cura del cantiret de l'aigua, si  tirava un any, no en  tirava dos.

—Càntir, cantiret—deien el senyor o sa muller—

raja dolç i raja estret,

sigui aigua de la bona

de la font del Mollaret.—

Malhaja la minyona que s'hauria descuidat buit el cantiret, malhaja la que l'hauria omplert d'aigua del riu, tal com tot el poble la bevia:  aquella, ofegada havia d'anar.  Això feia que totes les noies que s'encarregaven del servei  del càntir—i desençà que hi havia castell  a Isòvol, compteu  que n'hi havien passat una colla—, totes les noies, doncs, unes després de les altres, morien  per  massa eixervellades. Un dia d'aigües grosses s'oblidaven del cantiret, i amb la necessitat d'omplir-lo se n'anaven corrent avall. I el senyor en triava una altra de bonica i eixerida.

Per nova vegada s'havia encertat el pic el dia que el senyor escollia una tal Poneta per a l'ofici del cantiret. Sa mare, en saber-ho, va plorar més llàgrimes amarguents que no cauen nogues verdes d'un noguer.

—No ploris—li digué la nena.—

I és que la Pona era viva, llesta i escotorida com ni un pinsà.

—No ploris, ja m'ho estudiaré per no quedar-me a servir els peixos.

— Va començar la travessia, dos, tres cops el dia, peus nus, faldilla arromangada, i el cantiret ben coixinat i dret damunt el cap.

Mentre anava fent, el cap li barrinava; barrinada aquí, barrinada allà, i tot d'una li surt el tret tan fàcil, que s'estranya su'l cop que ni ella ni ningú no hi hagués pensat abans.

—El que cal és fer un pont.—

Allò era tan clarivident com el sol al mig del dia.

Ho confia a la mestressa.

—En parléssiu al senyor !—

La mestressa estava afeinada, ara a confessar-se, adés  a passejar-se o a ballar: no li quedava temps per a parlar-ne al senyor.

Al cap de tres dies d'esperar, la Poneta, que sabia el fil justet, va agafar-se les virtuts entre mans i s'adreçà al senyor: ja que ho sap tothom, val més se les heure amb Déu que no amb els seus sants.

Mentre l'altre xarrupava el cantiret, ella l'anava ventejant. Si el senyor feia un pont, del cim de França al capdavall d'Espanya, parlarien d'ell, del seu valor, del seu saber. Quants comtes i reis li tindrien enveja!

Això, rai !, prou pessigollava agradosament el senyor. Però, estava tan afeinat! Si no caçava, dormia; si no dormia, ballava, sense comptar les misses i els sopars. Si Déu no torna, vegem els sants, pensà la Poneta, que sentia amoixar-se-li les il·lusions.

El sant, és a dir, el capellà, no hi podia gran cosa; però, essent bon home com era, sempre els ajudaria amb una pregària.

De pregàries, a caceres; de sopars, a ballades: els dies anaven passant, i la Poneta restava a la mercè del primer temporal. La noia, repensada com era, i viva i llesta i escotorida, i, en aquest punt, cal dir-ho, frescal, tant se li'n féu:

—Que no ho vol fer Déu? Ho fes el dimoni—va dir ella.

Encara el piu no era badat, que la seva orella l'oïa, i el dimoni es presentà. Més que més s'assemblava a un peirer, amb un vestit polsós de calç.

—Així, voldries un pont? —féu el peirer.

—Jo ! —s'escanyà la Pona, amb el cor que li batia a petar—. Qui us ho ha dit?

—El meu dit petit, que tot ho sap i ho ha sentit—es burlà el riota.

—És que no tinc cap sou—féu l'atrevida.

En un sentit estava satisfeta que l'altre hagués mossegat a l'ham tot just tirat. Hi endevinà un bon averany del seu enginy.

—No vull sous—va respondre el dimoni—. Amb la teva ànima en tinc prou.

—I si no accepti—es quitllà la Pona.

La múrria ho sabia pla; però cercava de passar temps, i, mentre caminava vora a vora amb el sulfurós, tota dreta com un pal, i amb les anques tan estretes que ni un gra de mill... el cap li barrinava; barrinada aquí, barrinada allà, vet aquí el que va estellar:

—Si de cas, vull condicions !—

El Banyeta hi accedí.

Això de veure l'altre tan assegurat li estrenyia el pas de la salivera.

Mes, què fer en el seu cas, sinó plantar cara! I us asseguro que la Pona en sabia!

—Us doni fins a mitjanit per a complir el treball; si no, perdeu el tracte.

—Toca; per a mitjanit—respongué el dimoniot.

També muntareu una església—afegí la Pona, pensant que, si l'edifici no servia de major entrebanc, el Cel sempre disposaria a favor seu.

—Toca mà per l'església—féu el dimoniot.

Ja cal que sigueu el remeniot de l'infern  —cridà la Pona, irada—. Res no us atura ni us commou.—

El Banyeta, sense tornar-li resposta, picà tres cops de mans, i a aquell senyal arribaren de les quatre parts de l'horitzó una multitud de dimonis, dimoniots, bruixes, bruixots, maleïts, banyetes, banyuts, peus de cabra, pèls de boc; qui a peu, o corrent; qui a cavall, o en carruatge; qui amb ruc, o amb una sàrria, o una escombra; qui volant. El temps de dir ai!, i la Pona se'n trobà voltada; el temps de córrer a sa mare, les espones del riu quedaren negres d'aquella gentada. El temps de trobar-la, que peirers, paletes, manobres, picapedrers, mestres d'obra, ajudants, jornalers, treballaven amb llurs mans.

Mentre els d'lsòvol s'alegraven de la meravella, la Pona i sa mare ploraven més llàgrimes amargues que no cauen  nogues verdes d'un noguer.

—No tenim temps de plorar—digué la nena—. I és que, de tan viva i llesta, semblava feta d'argent viu—.  Encara no em té seva, el Banyeta.—

I se n'anà a trobar el senyor.

Tindreu pont, fet de mà de dimoni! Per la salut de la vostra ànima, més valdria pagar-lo amb diners!

—Si tinc pont, bé me n'alegro —respongué el senyor—. Qui el tracte féu, mantigui el preu.—

No era dia ni hora de queixar-se de la ingratitud dels grans i del món; doncs, cap a la rectoria faltava gent.

—Capellà, m'heu de salvar!—cridà la minyona.

Prou que hauria volgut salvar-la, el capellà. Mes, ¿què podia fer un pobre sacerdot contra l'armada infernal assetjant el poble?

—Aneu a dir missa dins l'església que basteix el diable, i al moment que hi entrareu vós, ell ja no la podrà tocar més. L'església quedarà sense acabar, i jo estaré salvada.

El capellà era ple de bones intencions, però va repensar que l'infernal peirer podia ensorrar-li les parets a sobre. Això no obstant, estava intranquil desençà que sabia l'enemic dins els murs. El pobre rector s'escagarrava de por i s'enfondia en un balbuceig de pregàries tremoloses i tremolants, que ni Nostre Senyor ni la Mare de Déu no hi trobaven el compte. Amb tot i això, avançava l'hora i s'apropava el moment. Sempre es trobaven dos homes pel carrer per a exclamar-se dels treballs:

—Han acabat la volta !

—El pont és tirat!

—Comencen el campanar!

—Quina gràcia, de veure'ls fer!—

La nostra Poneta no estava per armanacs ni badades enmig d'aquell trontoll que sorollava el poble, d'aquell atabalament que feien els obrers picant rocs, palant morter, remenant sorra. Enmig d'aquell rotllo de solitud on quedava arremida sense ajuda ninguna, sinó sa pobra mare, la qual no sabia ni plorar, ficada  en el terratrèmol que s'emportava el poble, ¿què feia la Pona?

La Pona feia, feia barrinar el seu cap. Barrinada aquí, barrinada allà, vet aquí el que va estellar:

—¿No és veritat—demanà a sa mare—que els galls negres marquen la mitjanit?—

La seva mare,  regalimant de llàgrimes grosses  i amargants que ni les nogues verdes d'un noguer, li responia tot xormollant:

—Sí, que és veritat! Cert i veritat, així com sus del coll m'hi va el cap.

—Doncs, el que puc certificar jo —féu la Poneta— és que una vegada vaig tirar l'aigua de l'einam damunt el gall negre i ell es va estremir a cantar.—

La pobra mare hi anava perduda.

—Allavores què cal fer?

—No ho enteneu—féu la Poneta—. Cal cercar un gall negre; quan l'haurem, el mullarem, i, si canta abans que mitjanit sigui al punt, els treballs no estaran acabats, i jo em veuré salvada de l'infern.—

Ai, bon Déu de la Mare de Déu! Allò va donar ànim a tots, fins al capellà. Ell sí, pobre sant  home, que, mentre no fos acarar-se amb el Banyeta, estava a punt d'ajudar tothom.

Ja els veieu tots tres corrent d'una casa a l'altra, despertant la gent que dormia, espantant els qui vetllaven. Aquella nit a Isòvol pocs n'hi havia per a aclucar ni parpelles ni parpellols, perquè entraven dins els galliners esparverant el gallinam. Era que el temps els venia just, potser un quart, potser deu minuts. I enlloc no trobaven el gall negre!

Quan li posaren la mà a damunt, mitjanit ja finava. Només amb l'estona de córrer al riu per xopar-lo dintre l'aigua, ja es faria tard, i l'animeta de la Pona, perduda. Aqueixa vegada, encara, la noia prengué la decisio:

—Pixem-li tots tres al damunt, i ja veurem la provatura!—