La primera volta que el vaig veure...
Aquesta institució vilanovina fundada pel literat i polític Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), un dels més destacats abanderats del moviment de la Renaixença, conté un dels museus més antics de Catalunya. La primera pedra de l'edifici es posà el primer dia de l'any 1882 i s'inaugurà l'octubre de 1884. Balaguer hi instituí una fundació formada per la seva biblioteca (22.000 volums)i la seva col·lecció d'objectes d'art que, juntament amb l'edifici, llegà a la vila el 1900. Avui dia, entre els seus fons bibliogràfics, uns 30.000 volums així com pergamins, manuscrits (els de Balaguer i d'altres pertanyents a amics seus, com ara Narcís Oller)i incunables. És molt important el seu fons de pintura catalana dels segles XIX i XX, així com un dipòsit d'obres del Museu del Prado amb quadres de El Greco, Murillo o Goya, i les col·leccions etnogràfiques, entre les quals es troba la mòmia egípcia donada pel seu amic i diplomàtic Eduard Toda. A la banda esquerra de l'edifici, hi ha la casa de Santa Teresa, construïda pels volts de 1889 amb aquest nom en memòria de la seva mare Teresa Cirera, i que fou la vivenda de Balaguer. presidint l'escalinata d'entrada a la biblioteca-museu, a mà esquerra, hi trobem l'estàtua que Balaguer va fer erigir en memòria de Manuel de Cabanyes, al seu davant podem llegir-hi un fragment de l'oda "A Marci", versionada del castellà per Alfons Maseres. Un cop a dins ens trobarem amb el bust de Balaguer que presideix l'entrada i hi podem llegir un fragment d'un poema seu que glossa la descoberta de la nova musa romàntica. Encara, en l'àmbit tranquil i acollidor de la biblioteca amb un aire d'època inequívoc un fragment de les memòries de Narcís Oller (Valls, 1846-Barcelona, 1930) ens pot fer reviure la personalitat de Balaguer i les seves circumstàncies.
La primera volta que el vaig veure, seria a últims del 67 o a les primeries del 68, quan jo, estudiant, encara, novell a Barcelona, aprofitava algunes hores vagatives a la biblioteca popular que explotava no sé quin llibreter, a l'entresol d'una botiga de la Rambla dels Estudis [...] Era aital biblioteca, tot ensems, sala de pas del niu on tenia la redacció de «La Montaña de Montserrat» aquell popular propulsor de la nostra gènera; aquell que, amb les seves fogoses poesies patriòtiques, i la seva novel·lesca i suggestiva Historia de Catalunya fou qui més sabé encendre'ns, als joves d'aleshores, l'admiració pels nostres grans prohoms dels temps passats i aquell sentiment de pàtria catalana que l'escarment cruelíssim del primer Borbó, havia aconseguit, si no apagar del tot, mantenir almenys estamordit encara en l'esperit dels nostres pares.
Érem a manta els jovenets que allí ens trobàvem, i com que, gràcies a Déu, no teníem els de llavors la ridícula fatuïtat dels que, avui, batejant-se ells mateixos de noucentistes, reneguen inútilment l'obra intel·lectual de llurs predecessors immediats, no puc ponderar a vostè la devoció amb què contemplàvem el mestre i patrici per nosaltres inexpressable, quan el vèiem travessar per allí. Els que no s'aixecaven del tot per fer-li major acatament, almenys redreçaven el tors, ajupien el cap i restaven després com els altres, embadalits, amb l'esguard fit a la mampara que ens separava del nostre semidéu. Amb quin encongiment d'idòlatres, amiga meva, sentíem la proximitat d'aquell gran home!... Quin efecte el que ens causava sempre sa noble testa, de front serè i franc esguard, tan bellament coronada d'ondulosa i fina cabellera, que ell havia inclinat al seu torn per correspondre a la nostra salutació! Els principis patriòtics i liberals que proclamava a la seva revista, que cantava en les seves clamoroses poesies, que sostenia amb tant de foc en totes les seves polèmiques orals i escrites, ens tenien encisats i eren la llavor més fecunda que poc temps després havia de florir a l'ànima catalana de tot aquell jovent, fos la que fos la tombada que el gran agitador arribés a fer a les seves velleses.
Molt pocs anys després, el 71 o 72, vaig parlar amb ell. [...] De llavors ençà la nostra amistat fou sempre oberta, franca, constant; ens regalàvem mútuament les obres que publicàvem, ens veiérem algunes vegades a Madrid, a Cerdanya, a Barcelona, a Vilanova i més d'una vaig tenir inclús l'honor d'ocupar un lloc a la seva taula. Sempre em tractà amb la franquesa d'un veritable company, sense fer-me sentir ni un sol moment la superioritat dels seus anys ni de la jerarquia social a què l'havia enlairat la política.
Per una nota que en guardo, sé que el darrer cop que el vaig veure fou el 15 de desembre del 1900, a Madrid, en els baixos de la casa que aleshores ell habitava al carrer de la Salud. Quina impressió més trista! La claror que filtrant-se pels dos balcons oberts a un escarransit jardí, il·luminava aquella ampla peça, era escassíssima, reflex esblaimat d'un crepuscle d'hivern boirós i per demés opac. A la part més obscura d'ella, això és, entre els dos balcons, flamejava la llenya d'un escalfapanxes, i, a la seva voreta, d'esquena al foc, tot caigut, materialment aclaparat al fons d'una ampla butaca anglesa, vaig trobar el mestre. Amb el desig d'abraçar-me, amb prou feines aconseguí el pobre home aixecar-se, apuntalant-se amb una mà a la poltrona, i amb l'altra a la taula que tema al davant amb uns diaris esparsos i un llibre que m'era desconegut: Voyages de Victor Hugo. Així a contraclaror com se m'oferia la neulida figura d'aquell home abans tan animós, enterc i fort, sense veure-li encara la blancor exsangüe de la cara ni haver pogut notar, de moment, la ronquera cavernosa de la seva veu i el xiscladís panteix del seu pit, que aviat va dur-me tanta pena...! quina sorpresa més dolorosa no em causà, ja de cop, aquella decrepitud inesperada!... [...]
A mitjan gener següent, quan tot just feia un mes que jo l'havia vist, venia la trista nota del temut desenllaç, i l'endemà a la tarda, me n'anava amb el meu fill Joan a Vilanova, on havia d'arribar el cadàver, per assistir al seu enterrament.
Quin alta impressió més trista! Els catalanistes que hi assistírem ens podíem comptar amb els dits, i, encara més en qualitat d'aitals, pot dir-se que ens hi trobàvem com a fidels amics particulars del mort! La glòria del poeta i del polític catalanista s'havia anat extingint arreu de Catalunya, com la seva existència a Madrid. La major part dels seus primitius companys d'aquí l'havien ja premort. L'ardència de les seves primeres poesies, ja de si més eloqüents i efectistes que inspirades, un cop atenuada amb les porugues notes que duen en la segona edició, no es comunicava ja a ningú. Tota l'exaltació patriòtica que apareixia en elles, en els discursos i articles del Balaguer dels primers temps, havia estat motejada de focs d'encenalls, criticada de freda i anticatalana la seva actualització contemporitzadora amb la política de l'Estat. El seu darrer discurs de president dels Jocs Florals de Saragossa acabà de desenganyar els seus més indulgents prosèlits. La decepció ja prou pronunciada fou aleshores absoluta. Ningú no podia perdonar al vell Messies del catalanisme que, quan els seus antics deixebles eren perseguits, sortís ell cohonestant, més o menys palesament, la persecució, fent caloroses protestes que ningú no li demanava i renegant l'obra de la seva jovenesa. Si així havia aconseguit captar-se l'apartament ja absolut de la generació que anteriorment tant l'havia idolatrat i aplaudit, consideri, doncs, amiga meva, l'indeferentisme amb què devia mirar-lo la subsegüent —la que, sobre haver begut en altres fonts, no havia ni passat l'enlluernament que nosaltres a primera hora, ni menys pogut aprendre a estimar particularment aquell home per la bondat innegable del seu geni i l'encisadora amabilitat del seu tracte personal—, i comprendrà únicament el caràcter especial que hagué de revestir el seguici de les seves despulles a Vilanova: el de l'amistat gairebé íntima, engrandida i coronada per l'agraïment públic de la ciutat a la qual el difunt havia consagrat fervent amor, invertint tots els seus cabals en la sumptuosa Biblioteca-Museu amb què la dotà i confiant-li, a darrera hora, la custodia de les pròpies cendres!
