testing image

Era empordanès, de Figueres. No ho semblava, però havia passat una infantesa i una adolescència tristes, malaltisses. Sobretot, mancades de tendresa. D'infant, havia perdut la mare i tenia madrastra: una bona dona, sembla, però que ell irritava amb el seu esperit de contradicció, amb unes insuportables i inacabables ganes de discutir-ho tot. No vivia a Figueres, sinó en un poble pròxim a la ciutat: a Avinyonet de Puigventós, on el seu pare era metge rural. I en aquell temps la seva petita vida transcorria presidida per la por. Per a anar a estudi, li calia passar per davant del cementiri. A través de la porta mig badada, es veia l'interior: creus negres, túmuls de terra, nínxols guarnits de corones i flors marcides. A l'escola, una escola pública de poble, hi feia de mestre un vell que li semblava d'edat bíblica, matusalèmica, amb la cara de cadàver entre les barbes blanques. Els col·legials més grandolassos el sotmetien a tota mena de vituperis. Fins i tot el lligaven a la cadira i li ventaven plantofades. A les nits li retornaven aquestes imatges, com espectres. Nits de l'Empordà, amb la tramuntana que doblega els arbres: xiulets, veus fantasmals que es filtren per les escletxes; sons lents, esmorteïts i allargassats de campanes; objectes que es mouen sense que cap mà material els toqui. Per a més dissort, una caiguda li produí una hèrnia. I heus-lo aquí, noi de poble, que no pot competir amb els altres a enfilar-se pels arbres, infant empordanès que no pot desfogar-se fent de tritó entre les ones.