Aquesta tàpia, baixa, mig caiguda...


Obra:Obres completes II (p. 29-30 i 31-32)

testing image

Aquesta tàpia, baixa, mig caiguda, corcada per la pluja i rosegada pel temps, forma la tanca que guarda el cementiri d'Hix.

S'apoia aquest cementiri sobre una iglésia romànica, amb el seu àbside rodó, sa solitària finestra, el seu campanaret quadrat, sostenint sobre la llicorella llisa el penell rovellat, aguantat per la palma i coronat per un gall; amb sa nua fatxada, tenint un to cada pedra i cada planta una flor, i amb l'heura de tronc rugós gronxant-se amb l'alè de l'aire, clavant  les ungles fibroses i seguint  totes les esquerdes.

En un racó mig amagat entre l'herba, lluenta, estirada i verge, de pell envellutada i de salvatge perfum; entre aquella herba que neix i floreix  solament  en els llocs abandonats; que sembla que es mori al contacte del soroll, i que s'alimenta potser de la soledat de l'aire; s'obre una porta, una porteta corcada, guarnida amb frontisses rústiques fetes a cop de martell, amb les senyals encara de l'enclusa i del sentiment d'un art; i per aquella porteta, i caminant per les lloses gastades per la fe de trenta generacions, s'entra a la petita iglésia.

 

(***)

 

Això veuen els ulls a dintre la pobra ermita, i, apagada aquella llum, disfruten dalt del campanar contemplant un altre espectacle hermosíssim. No és misteriós com a baix: és la planura velant-se  en l'adéu de la tarda, és la mort d'un altre dia, és admiració sentida vers la paleta de la gran Naturalesa, tan esplèndida per pintar planes i núvols, muntanyes i torrenteres; és l'apoteosi de la tarda; les ombres fugint perseguides pels focs d'aurores enceses, per tornar-se després encara més ombres; les cascades de carmí inundant el cel i la terra per morir en braços del blau; les muntanyes arborant-se la boira difumint-se, i la campana en primer terme destacant-se en silueta quieta i brunyida, guardant ses oracions en son ample pit de bronzo.

Però ella espera, espera dia i nit tots els dies de l'any, fins al dia dels morts, i sols aquell dia la fan tocar tres vegades, seguint una tradició que té l'ermita, nascuda allí per atzar, lo mateix que les plantes solitàries.

Diu ella que d'allí dintre un ninxo, d'un ninxo anònim pobre i borrat, ne surten sospirs cada nit. Diu que quan ve la fosca s'encenen aquells pobres sospirs de ninxo i que es tornen llumenetes, que busquen i regiren tots els ossos, i diu que són la llum d'una ànima que busca la llum d'una altra ànima, uns ossos que en busquen uns altres, i que és una història d'amor començada allí i acabada allí mateix.