Per fi, allà a un quart de quatre...


Obra:Pilar Prim (p. 87-88)
Municipi:Font-romeu

testing image

Per fi, allà a un quart de quatre arribaven a l'esplanada del santuari, havent ja trobat, poques passes abans, en Rossendo, ajagut a l'ombra d'un bosc gegantí, la visera de la blanca gorra als ulls, la màquina tombada al costat. La desordenada disposició de les poques construccions que hi ha allí, el pobríssim aspecte de caserna o d'hospital que la major part presenten, i la humilitat vulgar de la capella mateixa, no els oferiren el menor encís de poesia i sorpresa: més aviat els feien nosa, enmig d'aquell bosc imponderable, que deixava albirar ací i allà  ses esveltes columnates agrisades de bell liquen, ses ombres somnioses i ses perspectives infinites. I, com que el temps escassejava, van ficar-se corrents a la capella per saludar la Verge amb una salve, i van  seguir, en eixir-ne, al capellà, que els sortí al pas, fins al despatx de records piadosos, on romangueren bona estona. Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor a la superfluïtat i a les menuderies que les caracteritza, no sabien  sortir-ne mai. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànecs de ploma, penjolls, medallons,  petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, àlbums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica  reproduïda a l'infinit, en coure, argent i or, en fusta, os, mareperla o alabastre, i l'altra, en seda, pergamí o senzill paper  les  van remenar i mercadejar trenta vegades, fins a omplir-se'n les butxaques amb  una fruïció indescriptible. A títol de record, van  canviar-se uns i altres quelcom del que havien comprat, i sols a un nou avís del Nen Xacó es determinaren a sortir d'allí.

—Corrin, corrin cap al Pedró —féu el guia—, que el temps ens cal per a tornar a la vila.