El rovell de l'ou


Comarca:Garraf

En aquesta masia i vil·la neoclàssica construïda el 1798 seguint l'arquitectura palladiana, hi va morir el 16 d'agost de 1833 Manuel de Cabanyes d'una tuberculosi fulminant. Gràcies a la veneració familiar que sempre va mantenir viu el seu record, es conserva la cambra mortuòria, avui visitable juntament amb altres estances de la planta noble de la casa, entre les quals destaca la biblioteca. A la cambra o a la biblioteca es poden llegir algunes mostres de poesia passades al català per Alfons Maseres (Sant Jaume dels Domenys, 1884- Tolosa de Llenguadoc, 1939) i l'oda que li dedicà Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Palma, 1922), la tercera, en el llibre Horacianes. Molt probablement, Maria Aurèlia Capmany es va inspirar en aquest lloc literari per recrear algunes escenes no urbanes d'Un lloc entre els morts, novel·la protagonitzada pel jove poeta Jeroni Campdepadrós que mort el 1821, a Barcelona, a causa de l'epidèmia de pesta. Al jardí de davant o al més recollit del darrere és un bon lloc per llegir alguns escrits d'Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) sobre el mas, la vida del poeta i la idiosincràsia de la comarca del Garraf.
testing image

El rovell de l'ou

Abans que res, el Garraf és una llum. I un massís, calcari, que para molt bé els vents del nord. I un tros de mar que algú, mirant-s'ho des de Barcelona, anomena Costa de Ponent. La combinació d'aquests tres factors -llum, terra, mar- han forjat una manera de ser que, tradicionalment, a mi em sembla, ha mirat més cap a les terres de l'Havana que no pas terra endins.

Res de "Penedès marítim", doncs. El Garraf és una comarca amb una personalitat ben definida. Només cal mirar el territori, per exemple quan tomba l'avió que ve de Mallorca.

El Garraf s'ha d'entendre com si fos una illa. Ho ha estat, de fet, durant segles. Com la gent de Cadaqués, la gent de Vilanova o Sitges se sentien més a prop del món d'ultramar que no pas de la Catalunya interior. D'on els venien, això sí, l'oli i el vi que exportaven cap a les colònies americanes, sobretot a Cuba. I és per això que de Vilanova mateix se'n va poder dir «l'Havana xica».

Aquest comerç ultramarí va donar una gran prosperitat a la zona entre finals del segle XVIII i finals del segle XIX, quan va entrar la crisi amb la fil·loxera i la pèrdua de Cuba. Però les vinculacions d'aquesta petita franja costanera amb el mon tropical han estat, i són, molt més que econòmiques. Són unes vinculacions de tipus anímic, que entre d'altres coses expliquen tot aquest bullit del Carnaval i l'obsessió per la «festa».

El més alt percentatge de gent extravagant i genial d'aquest país els han donat Figueres i Reus. Són territoris ventejats -per la tramuntana o pel mestral-, clars i secs, lluminosos. El vent hi manté els cels nets, despullats, diàfans. Mentre que al Garraf' el massís atura els vents del nord i, si no bufa garbí, l'aire s'hi sol estagnar, humit, i fa una llum blava, transparent, d'aiguamarina.

El Garraf té en comú amb l'Empordà o el Camp de Tarragona que la gent hi és extravertida. En el nostre cas perquè sempre hem mirat més enfora que endins, i per una pura necessitat de superar la incomunicació de segles. Pensem que aquesta franja costanera era un món marginal quan el trànsit nord-sud passava pel que primer se'n va dir la via Heraklea, després la via Augusta i ara l'A-7, que enllaça Barcelona amb Tarragona.