El rovell de l'ou


El rovell de l'ou
Abans que res, el Garraf és una llum. I un massís, calcari, que para molt bé els vents del nord. I un tros de mar que algú, mirant-s'ho des de Barcelona, anomena Costa de Ponent. La combinació d'aquests tres factors -llum, terra, mar- han forjat una manera de ser que, tradicionalment, a mi em sembla, ha mirat més cap a les terres de l'Havana que no pas terra endins.
Res de "Penedès marítim", doncs. El Garraf és una comarca amb una personalitat ben definida. Només cal mirar el territori, per exemple quan tomba l'avió que ve de Mallorca.
El Garraf s'ha d'entendre com si fos una illa. Ho ha estat, de fet, durant segles. Com la gent de Cadaqués, la gent de Vilanova o Sitges se sentien més a prop del món d'ultramar que no pas de la Catalunya interior. D'on els venien, això sí, l'oli i el vi que exportaven cap a les colònies americanes, sobretot a Cuba. I és per això que de Vilanova mateix se'n va poder dir «l'Havana xica».
Aquest comerç ultramarí va donar una gran prosperitat a la zona entre finals del segle XVIII i finals del segle XIX, quan va entrar la crisi amb la fil·loxera i la pèrdua de Cuba. Però les vinculacions d'aquesta petita franja costanera amb el mon tropical han estat, i són, molt més que econòmiques. Són unes vinculacions de tipus anímic, que entre d'altres coses expliquen tot aquest bullit del Carnaval i l'obsessió per la «festa».
El més alt percentatge de gent extravagant i genial d'aquest país els han donat Figueres i Reus. Són territoris ventejats -per la tramuntana o pel mestral-, clars i secs, lluminosos. El vent hi manté els cels nets, despullats, diàfans. Mentre que al Garraf' el massís atura els vents del nord i, si no bufa garbí, l'aire s'hi sol estagnar, humit, i fa una llum blava, transparent, d'aiguamarina.
El Garraf té en comú amb l'Empordà o el Camp de Tarragona que la gent hi és extravertida. En el nostre cas perquè sempre hem mirat més enfora que endins, i per una pura necessitat de superar la incomunicació de segles. Pensem que aquesta franja costanera era un món marginal quan el trànsit nord-sud passava pel que primer se'n va dir la via Heraklea, després la via Augusta i ara l'A-7, que enllaça Barcelona amb Tarragona.