Aquest 16 d'agost ha fet anys que va morir el poeta...


Comarca:Garraf

En aquesta masia i vil·la neoclàssica construïda el 1798 seguint l'arquitectura palladiana, hi va morir el 16 d'agost de 1833 Manuel de Cabanyes d'una tuberculosi fulminant. Gràcies a la veneració familiar que sempre va mantenir viu el seu record, es conserva la cambra mortuòria, avui visitable juntament amb altres estances de la planta noble de la casa, entre les quals destaca la biblioteca. A la cambra o a la biblioteca es poden llegir algunes mostres de poesia passades al català per Alfons Maseres (Sant Jaume dels Domenys, 1884- Tolosa de Llenguadoc, 1939) i l'oda que li dedicà Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Palma, 1922), la tercera, en el llibre Horacianes. Molt probablement, Maria Aurèlia Capmany es va inspirar en aquest lloc literari per recrear algunes escenes no urbanes d'Un lloc entre els morts, novel·la protagonitzada pel jove poeta Jeroni Campdepadrós que mort el 1821, a Barcelona, a causa de l'epidèmia de pesta. Al jardí de davant o al més recollit del darrere és un bon lloc per llegir alguns escrits d'Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) sobre el mas, la vida del poeta i la idiosincràsia de la comarca del Garraf.
testing image

Aquest 16 d'agost ha fet anys que va morir el poeta, tuberculós, diuen que en nit de lluna plena. Aquestes humitats de la costa, a l'agost, són denses, insalubres i perilloses. Mals temps, aquí, per als qui respirem amb dificultats. Que la xafogor hi arribi a ser tan espessa pel dia de l'Assumpció, ¿no deu tenir alguna cosa a veure amb el que n'hem vingut a dir el «bany Maria»? El meu molt llunyà -i tan proper- parent es va ofegar, doncs, als vint-i-cinc anys. Es deia Manuel, Nicolau i Josep-Oriol (que era el sant de moda a l'època) i havia nascut el 1808, el mateix any de la invasió napoleònica. Va escriure en castellà perquè la Renaixença encara estava per veure, i per això Costa i Llobera el va batejar en una de les seves Horacianes com «el cantor sense llengua»[...]

Va estudiar -lleis- a Cervera, al paisatge de la qual va dedicar la seva -tan romàntica ja- «segona epístola»:

«Corro a la margen
del humilde Cervera; su corriente
sigo que se desliza entre olmos blancos.
¡Arboles de dolor! La mano dura
del diciembre robó la cabellera
que os adornaba,
y la marchita frente
contemplais en los límpidos cristales. »

El seu poeta preferit era Alfíeri, de qui tenia l'edició -de 1809- de les seves Opere en vint-i-dos volums. Els poemes de Manuel de Cabanyes es van publicar pòstumament (el mateix any de la seva mort, el 1833) amb el títol de Preludios de mi lira, i el més possible és que se'n venguessin tan sols deu o dotze exemplars. Però molts anys després encara mereixien l'atenció d'un crític tan solvent com Marcelino Menéndez y Pelayo. [...]

El poeta va ser desgraciat en amors. La seva estimada va ser la qui més tard seria la mare del pintor Modest Urgell, l'aleshores senyoreta Tona Ynglada - de cal Dimas, a Vilanova, la casa pairal de l'advocat J.-E. Roig Santacana-. Com que la mare de la senyoreta Ynglada no veia bé la relació amb el poeta, els interposava com a carrabina una criada vella. L'esquivaven enraonant en francès.
- Què? - preguntava després la mare a la minyona-, de què han estat parlant?
- No ho sé, senyora, però és tremendo com reneguen: tota l'estona s'estan «fot» [il faut] per aquí, «fot» per allí...
El poeta va morir jove. I, com que estàvem en el romanticisme, la seva prematura mort li va suposar llegenda i aurèola. A Barcelona li van posar nom a un carrer, segurament en el temps en què Víctor Balaguer oficiava de cronista i de responsable del nomenclàtor.