Cal trucar a la porta de la casa...


Obra:Barcelona era una festa (p. 193-195)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Cal trucar a la porta de la casa. El més jove dels dos viatgers no ha posat encara el peu a terra que, avisada pel soroll del carruatge, ha comparegut Gregòria al llindar de la torre, escortada per un parell de marrecs. Esperaven ja els arribats. Xerraire, afectuosa, anava la criada a desfer-se en compliments, quan el recent vingut la talla amb un gest ferm, volent indicar-li que d'ara endavant s'imposava la política de la discreció.

De l'interior del cotxe surt una crida:

—Sedaño...!

Darrera la veu, la finestreta emmarca un rostre d'aspecte simiesc, color de coure, inexpressiu com una màscara. És l'amo nou. «Sobretot —ha recomanat a Gregòria la mestressa del xalet—, no et sorprenguis de res. Tu deixa'ls fer la seva vida, no els importunis...»

La criada complí el consell al peu de la lletra. Vint anys després va descloure els llavis potser per primera vegada, a requeriment meu. Feia de portera en una casa de davant de l'estació de França, crec recordar. I va parlar-me una llarga estona de l'estrany amo que l'any 1914 li havia escaigut a Vallcarca, en els seus temps de minyona de servei.

Torno al relat del principi. Rubén Darío baixa del cotxe, recolzat en el braç de Sedaño, el seu secretari. No té ni una mirada per la casa ni per la criada ni pels menuts. Camina com un autòmat, tancat en el seu món interior. Porta dintre seu suficients reserves de bellesa que li permeten desdenyar la primavera barcelonina. Un catre qualsevol i les finestres ajustades perquè les sensacions vingudes de l'exterior no li interrompin el somni. El poeta no demana res més.

Amb tot, la casa, en llogar-la, li havia fet una certa il·lusió. Escriví a un amic: «Al carrer de Tiziano, número 16, en una torre que té jardí i hort, on veure flors que alegren la vida i on les gallines i els conreus inviten a una vida de masia pagesa, he cercat un refugi grat al meu esperit». Venia de Mallorca, concretament de Valldemossa, on una tarda, el poeta dominicà Osvaldo Bazil s'entestà a vestir-lo de cartoixà. L'hàbit no fa el monjo, però Darío, per uns instants, sentí la música teológica del cielo; com digué després en la cèlebre oda a la Cartoixa valldemossina. D'aquests rampells lírics i d'altres excessos menys espirituals, n'hi pervingué una malaltia nefrítico-nerviosa que, al ple de l'hivern, l'induí a venir a guarir-se a Barcelona, a la llar d'un amic, expresident de Nicaragua, que vivia retirat aquí, en una casa de Nostra Senyora del Coll.

A la primavera, una mica refet, Darío decidí ha­bitar sota un sostre propi. En estil telegràfic (són paraules seves) ho innovava a un amic: «Torre ideal, prop del Tibidabo: jardí i hort a un costat; tramvia a la vora; bany, llum elèctrica, timbres, la mar de peces, tot moblat, tot llest; piano... 18 duros al mes! (subratllat). Jo no em moc d'ací. Paguí tres mesos. M'exigeixen, per d'aquí a d'altres tres, la resta de l'any. Ja veuré com ho resolc, perquè heus ací allò que jo necessitava: aquesta solitud sana, amb sol, i fruites, i flors, i ocells, i... només veient-ho hom ho creu».