Segons com, costa moltíssim...


Obra:Quiet (p. 133-136)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Segons com, costa moltíssim trobar-li la vena. No sé què ho fa, però si no li encerten a la primera, podem estar-nos-hi una bona estona, abans no li treguin sang. Això ha estat sempre així, i ja ens hi hem avesat, com a tantes altres coses fatigoses, però mai fins avui no havíem arribat a aquests extrems. Fa tres nits que som a l'onzena planta després de cinc setmanes a l'Uci i la sang sembla haver desaparegut dels seus braços. El punxen una, tres, cinc vegades, i quan l'acumulació d'auxiliars i infermeres m'expulsa de l'habitació els dic que baixo un moment a fumar. Són les quatre de la matinada. Ascensors i passadissos estén buits. [...]

Aprofito que he baixat per femar-me'n dos de seguits. Mentre m'encenc el segon amb la burilla del primer m'adono que en un extrem del rectangle encimentat hi ha una estàtua encatifada de flors.

M'estremeixo. Llenço la segona burilla amb ràbia i pujo rabent. No sóc donat als mals auguris, però de vegades un detall com aquestes flors adolorides em provoca un vertigen sobtat.

L'ascensor triga molt a arribar. O a mi m'ho sembla. Tinc la boca eixuta quan en surto, a la planta onze. Recorro de pressa el camí rodó que mena a l'habitació i el panorama que m'hi trobo es desolador. Tot està exactament igual. Les quatre professionals l'envolten amb els nervis a flor de pell i la sang continua sense rajar. Intercanviem quatre paraules amb la infermera en cap. En tinc prou per adonar-me que tota aquesta estona se l'han passada perforant-li el cos sen­se cap resultat positiu. Un quart ben bo, sinó vint minuts o mitja hora. [...]

Ara ja gairebé són les cinc. M'acosto a les flors de l'estàtua i constato que desprenen dolors variats. Veig rams i rams. Qui hi deu haver posat aquests crisantems?, qui, aquells gladiols?, en honor de qui? Em ve al cap una certesa. Quan em mori no vull pas que em portin flors. Prefereixo regalar-ne i que me'n regalin en vida.

El procés punxaire s'allarga tant que baixo tres vegades més a fumar abans que, a quarts de vuit, un metge decideixi extreure-li la sang que els convé directament de la jugular. Cada baixada m'acosta més als rams de flors. Estic fatal.[...]

El tabac mata i jo dec estar mig mort a quarts de vuit quan un seguici gens fúnebre se m'acosta amb tot de rams i els diposita als peus de l'estàtua.

M'enretiro, per respecte al seu dolor, i m'adono que tots somriuen, xerren pels descosits, fins i tot riuen, com un grup d'amics que s'acomiada després d'una nit de festa a París.

Alço la vista. El sol il·lumina l'estàtua deis trons. Només ara m'adono que la dipositària de totes les flors és una mare amb un fill a la falda. Una estàtua de la maternitat. La gent que m'envolta acaba de celebrar el naixement d'una criatu­ra. Buiden l'habitació de flors. Sento que diuen, enriolats, que ja no en caben ni al passadís. Aquest matí els donaran l'alta, entre calostres i meconis, i tornaran a casa amb el plançó que tot just ara comença la vida.

Pujo perplex. Després de l'atac a la jugular el Llullu dorm ben tranquil. Ja fa estona que ningú no el punxa. Els vampirs han fugit del seu costat, els neguits del meu i el futur torna a ser una possibilitat tangible.