Ifigènia era de la nissaga de Tàntal...


Obra:Obres completes 1 [Maragall] (p. 300-301)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Ifigènia era de la nissaga de Tàntal, que per haver pecat contra els déus va ésser condemnat an aquell suplici tan conegut, i els seus descendents fatalment portats a matar-se els uns als altres. Així van morir Pelops, Tiestes, Atreu... Fill d'Atreu era Agamèmnon, capitost dels grecs en la guerra de Troia. Tot marxant cap a la guerra, van deturar-se les naus gregues a l'illa d'Aulida, d'on després no podien sortir perquè mai s'aixecava el bon vent. Això ja durava massa, i Agamèmnon se va deter­minar a consultar l'oracle, que li va fer de resposta que no vindria el bon vent, ni les naus podrien sortir del port fins que Agamèmnon hagués sacrificat la seva filla Ifigènia en l'altar de Diana. El gran sentiment col·lectiu que duia als grecs cap a la guerra va ofegar l'amor de pare, i Ifigènia va ésser portada al sacrifici; però, en l'acte d'anar-la a immo­lar, Diana ja es va donar per satisfeta, i, acompadint-se de la joveneta, la va cobrir amb un núvol i la va dur per l'aire a l'illa de Tàurida, deixant-la per sacerdotessa en el temple que allí hi havia consagrat a Diana mateixa que el poble barbre de Tàurida honrava fent-li sacrificis humans de tots els grecs que anaven a parar an aquella illa. Mentrestant, els grecs van marxar cap a Troia. Aca­bada la guerra, Agamèmnon se'n va tor­nar al seu regne. La seva dona Clitemnestra, mentres ell era fora, s'havia lligat d'amor amb Egist, i tots dos van matar a Agamèmnon. El fill d'Agamèmnon i Clitemnestra, que es deia Orestes i llavores era petit, quan va ésser gran va venjar la mort de son pare matant a sa mare; però perseguit i aturmentat de seguida per les Fúries, va anar corrent món amb el seu amic Pílades, fins que a Atenes l'oracle d'Apol·lo va dir-li que seria perdonat si anava a Tàurida i prenia la imatge de Diana, que els barbres d'allí tenien en el temple, i la duia a Atenes a la vora del de son germà Apol·­lo. Quan Orestes arriba a Tàurida, on Ifigènia fa anys que és sacerdotessa d'aquella imatge que ell va a prendre, i a la qual com grec, i seguint la costum, hauria d'ésser sacrificat per mans de la seva pròpia germana, esclata el drama Ifigénia a Tàurida, que és el que Eurí­pides va compondre fa vint-i-tres segles, i el que Goethe va tornar a compondre ara en fa un.

Per veure mellor la Ifigènia de Goethe val molt el contrast amb la d'Eurípides.

Eurípides presenta la figura crua i neta d'una bona noia que dins del seu cor protesta temerosament del crudel sacerdoci a què ha sigut portada. «No puc creure que els déus siguin dolents —diu—. Això és que els homes, per a poder fer el mal que volen, s'excusen en els déus».

Goethe ens presenta una Ifigènia més asserenada pel resplendor del símbol que l'envolta. Ella, amb el seu encís de dona, ha vençut la costum barbra: des de que ella és a Tàurida ja no s'hi fan sacrificis humans dels grecs que arriben: el rei i el poble s'han tornat bons, i tot va bé en aquell reialme tan canviat. En els començaments del drama, el rei la demana per muller; però ella, que només pensa en tornar a la seva terra a estar amb els seus, de bones en bones li diu que no; i quan el rei se fa fort en la deman­da: «Creu-me —li diu ella—, jo sé lo que et convé més que no pas tu mateix: els déus me parlen al cor.» «I jo —li respon el rei—, ¿no tinc el dret de sentir­-los en el meu?» «Oh!. —fa ella—. La passió que hi bull no te'ls deixa escol­tar». La Ifigènia de Goethe ja no pensa temerosament en els déus: hi creu amb confiança, perquè ja són uns altres que els déus grecs: són els déus que la Ifigènia d'Eurípides tot just gosava pressentir; són els déus que parlen al cor, que ja han vingut. El rei, enutjat per la resistència, diu a Ifigènia que s'ha acabat la treva que s'anava concedint als grecs, i que qualsevol que n'arribi a Tàurida serà sacrificat per mans d'ella. Així ve el conflicte igual al d'Eurípides.

Orestes i Pílades arriben a Tàurida a cercar la imatge de Diana. Els agafen i els posen a mans d'Ifigènia per al sacrifici; i parlant de l'estimada Grècia, Orestes i Ifigènia es troben que són germans.

La d'Eurípides pensa de seguida en salvar-se amb el germà i l'amic, fugint. «Però si no ens podem salvar tots tres —diu—, jo us donaré l'estàtua de Dia­na que cerqueu i aneu-vos-en: a mi potser em mataran; però, tant se val!, les dones no som res, i en una casa l'home ho és tot.» «No, no: ens hem de salvar tots tres i emportar-nos Diana —diuen Orestes i Pílades—. Matem el rei i fugim». Però ella, tot admirant la valentia del propòsit dels homes, no vol de cap manera que matin al rei, que sempre l'ha tractada bé. «No: calleu i deixeu-me fer. (Me sembla que la veig dient això amb una rialleta de la picardia que se li desperta). Se m'acut un engany: diré al rei que a l'acte d'anar-vos a sa­crificar, Diana, girant el cap, ha rebutjat el sacrifici, i que allavors jo us he fet confessar que éreu uns criminals parricides; que amb això cal anar-vos a purificar (i a la imatge de la deessa també) amb aigua de mar; i veus aquí que si ens en anem a la vora d'on tin­gueu la nau, amb un salt ens hi fiquem tots i fugim». Així resol el conflicte la Ifigènia d'Eurípides.

La de Goethe, així que s'han reconegut amb son germà, lo primer que fa es donar gràcies als déus i adorar-los, dient que ells tot ho porten al seu temps per damunt de les impaciències i previsions dels homes. Després sols per la gràcia de la seva oració son germà ja se sent deslliurat de les Fúries i tot retornat a la vida. És dir que la Ifigènia de Goethe no se sent gens moguda a 1'acció: la seva activitat és tota espiritual. Però Orestes i Pílades que volen fugir, inventen el mateix engany de la Ifigènia d'Eurípides: la purificació amb aigua de mar per poder-se escapar amb la nau. La Ifigènia d'Eurípides, per poder-se salvar tots sens matar al rei, s'empesca una mentida: la de Goethe no pensa amb mort, ni amb salvació, ni amb mentida, com quedant ja satisfeta i descansada només amb la pura pensa d'haver trobat i redimit a son germà.