testing image

A Cabanyes

Com una brosta de llorer novella,
naixent d'antiga rel que estava oculta
entre pedres ciclòpiques i marbres
de clàssica ruïna,

sobre l'august abatement s'aixeca,
evocant heroismes, amb sa fulla
de to metàl·lic i apuntada forma,
a tall d'ínclita llança,

talment sorgí, malaguanyat poeta,
ta solitària inspiració, nodrida
de noble saba i amb l'aspror i força
de ta nadiva terra.

Ardit, auster i vigorós ton geni,
era bé el geni de ta pàtria dura
que amb sa lira de bronze s'adquiria
del vers la independència.

Tu, desdenyant banalitats sonores
i fàcil pompa buida, sols cercaves
intensitat, elevació, noblesa,
que escolta qui n'és digne.

Sols qui n'és digne. Ni tirans altívols,
ni baixa turba afalagar volgueres...
Jamai a l'or venal ni al pler que embruta
rendires homenatge.

Fins execrares la més docta lira
si amb so d'adulació fou profanada,
si va corrompre amb sensual mollesa
la fibra de son poble.

Així, fent-te de l'art un sacerdoci,
el foc sagrat ne mantenies, i altre
ardor no t'inflamà, més que amor pura
i entusiasme magnànim.

Del món hel·lènic adorant la forma,
tu l'esperit d'altra època sentires
i modulares a una verge el càntic
de sospirants estrofes.

Fins més allà de la grandesa humana
el pur crisma assolint de l'Evangeli,
en l'altar el vessares quan ta Musa
volà nimbada amb l'iris...

Sublim nasqueres, mes la humana glòria
te fou negada, car l'edat caduca
del classicisme bord no comprenia
la clàssica noblesa.

I el manllevat idioma, resistint-se
a les audàcies de ton estre indòmit,
violències ne patí, que no tolera
son geni d'altra raça...

Ah!, la llengua materna te calia
per abocar-hi el cor... Mes eixa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l'art la creia morta.

Oh cantor sense llengua! Així passares,
obscur i pensatiu, en curta vida...
Després, l'oblit d'immerescut silenci
cobrí la teva tomba.

I aqueix oblit immerescut perdura
malgrat l'esforç inútil d'algun savi,
mentres la folla multitud aclama
vulgaritats indignes.

Oh jove atleta de la forta lira
que eres bé el geni de la pàtria dura,
ara que en glòria ta materna llengua
retorna a vida nova,

per què no tornes tu?, per què en l'esplèndid
ressorgiment que a ton terrer esclata,
alçar no tornes juvenil la testa
com fresc botó de lliri?

Ai!, tu, que amb tal imatge te planyies
de que els hèroes passats no revinguessen,
tampoc mai més has de venir a l'obra
que t'assignava el geni.

I romandrà ton buit..., més buit encara
essent inadvertit, i mai ton poble
sabrà lo que perdé quan tu morires
abans d'ell recobrar-se.

Tu, que, a la pàtria arravatat, pogueres
almenys deixar-hi ta mortal despulla,
de ton doble esperit l'hereu suscita
potent sobre ton poble.

I no manqui a ta raça la corona
que amb temps i millor sort cenyir devies,
de Tàrraco en l’Acròpolis sagrada,
Píndar de Catalunya!