Sortírem, i ens les féu emprendre carrer amunt...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Sortírem, i ens les féu emprendre carrer amunt, posant-nos vagament en antecedents de l'adquisició que «per evitar profanacions al record del Pare Palau i de sos virtuosos germans» havia fet de la propietat Els Penitents, en subhasta judicial i sens ni somniar que, a darrera hora, pogués mancar-li el diner necessari per saldar el total del preu i que li caigués damunt l'amenaça, sota la qual ara estava, de veure's expulsat d'allí pels creditors. Mentrestant i ensenyant-nos a dreta i esquerra l'extensió de terres annexes i els vestigis de la part de l'edifici enderrocada, molt major que la que resta en peu, arribàrem al cap del costerut carrer, i ja allí, ens féu enfilar per un mal senderó a dalt d'una mena d'era o placeta on, darrera quatre o cinc xiprers de mala mort, hi havia un escarni d'ermita o capella, flanquejada a banda i banda per dues casetes tan menudes i inconsistents que pareixien de cartró. S'ajupí ell a la gatonera de la mà dreta per veure si es feia amb la clau, que no trobà, de la capella; però com que a la porta d'aquesta hi havia una reixeta, En Galdós i jo, entretant, inspeccionàrem aquell míser interior, i veiérem damunt de l'ara un llibre ritual, un salpasser i un bastó d'atzavara, que ens feren maliciar tot seguit si allí hi practicava el nostre amic també exorcismes. I tombant-nos aviat d'esquena per contemplar l'esplèndid panorama que el mar i la ciutat ofereixen d'allí estant, toparen mos ulls altra vegada amb el caparro d'una dona que visiblement ens espiava des del llunyà finestró de la caputxa de l'escala dels Penitents, que té sortida a la teulada. Sens dubte era la porfidiosa celluda, la ditxosa donya Deseada Martínez! Encara tinguí temps de fer-ho notar a En Galdós i deixar-l'en convençut.

Però En Verdaguer se'ns atansà espalmant-nos de veres quan, encarant-se altre cop amb aquella ermita de fira, li sentírem dir amb la major serietat, que estava decidit, si el bandejaven d'allà baix, a venir-se'n a viure a aquell petit racó que per sa insignificança, segurament ningú no li disputaria. Ni l'autor de Nazarin ni jo ens podíem gairebé aguantar el riure. «¿Qui podria viure en aquella casa? Que estava boig?»

Bajen, vengan por aquí —cridà immediatament, guiant-nos per un viarany pedregós i molt pendent que, obrint-se a mà esquerra entre olivers o garrofers escabellats dominant un feréstec i pregon torrentot de tants com ne baixen d'aquella serra, moria en un replanet de ni un metre d'amplada sobre el qual s'aixecava, com si diguéssim, el sòcol de la placeta de l'ermita —. Ven, aquí están — continua signant-nos un parell de cataus troglodites, cavats en aquell sòcol— las cuevas donde venían a hacer penitencia los santos discípulos del Padre Palau.

Eren i són encara uns ridículs aixoplucs d'escassíssima cabuda i alçada com podrien haver-se'ls buidats amb un mal picot i ben de pressa quatre xavals d'aficions rústegues per pur divertiment. I com mai de la vida no hauria cregut jo que tan infantívola cosa pogués arribar a guanyar del gran autor de L'Atlàntida l'admiració i amor que li guanyava, sentí una gran pietat per ell, que no vaig saber ja abstenir-me de demostrar-li com eren d'absurdes aquelles il·lusions tan descabellades.

—Penseu — vaig dir-li — que, en aquestes coves, més que olors d'ascetisme, hi podreu trobar, quan menys vos ho espereu, alguna bomba anarquista que us comprometi o que us mati; que aquella ermita de fira no és humanament habitable i que tot aquest redol llobatiu, tan pròxim a una ciutat populosa i abandonada com Barcelona, és mil cops més perillós que la més solitària coma d'un cim dels Pirineus. No sieu criatura, per Déu! Creieu-me, Mossèn Cinto, aqueixes poesies... al paper, només que al paper!