A *** (Fatal llorer de victòria orna del cabdill el front)


Obra:Preludis de la meva lira (p. 197-199)
Comarca:Garraf

En aquesta masia i vil·la neoclàssica construïda el 1798 seguint l'arquitectura palladiana, hi va morir el 16 d'agost de 1833 Manuel de Cabanyes d'una tuberculosi fulminant. Gràcies a la veneració familiar que sempre va mantenir viu el seu record, es conserva la cambra mortuòria, avui visitable juntament amb altres estances de la planta noble de la casa, entre les quals destaca la biblioteca. A la cambra o a la biblioteca es poden llegir algunes mostres de poesia passades al català per Alfons Maseres (Sant Jaume dels Domenys, 1884- Tolosa de Llenguadoc, 1939) i l'oda que li dedicà Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Palma, 1922), la tercera, en el llibre Horacianes. Molt probablement, Maria Aurèlia Capmany es va inspirar en aquest lloc literari per recrear algunes escenes no urbanes d'Un lloc entre els morts, novel·la protagonitzada pel jove poeta Jeroni Campdepadrós que mort el 1821, a Barcelona, a causa de l'epidèmia de pesta. Al jardí de davant o al més recollit del darrere és un bon lloc per llegir alguns escrits d'Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) sobre el mas, la vida del poeta i la idiosincràsia de la comarca del Garraf.

testing image

A ***

Fatal llorer de victòria orna del cabdill el front,
que torna de la batalla
cobert de sang i de pols:
cent reis son carro arrosseguen,
cent reis que ell llevà del tron;
esclaus seus són tots els pobles
i l'adora tot un món.
Feliç tu, home d'imperis!
Venturós mil cops tu, que jo no ho sóc!

Florit en dies i en gràcies,
pertot es mostra Medor;
com un Déu fa sortilegis;
brolla del seu pit l'amor
com una rosa que esclata
al raig dolcíssim del sol;
per ço les noies acullen
un jove tan venturós.
Feliç tu, donzell amable!
Mil cops venturós tu, que jo no ho sóc!

Si oprimeix la dolça pàtria
l'oprobi feixuc d'un jou,
retruny com noble tronada
la sacra veu del cantor
que els herois desvetlla i omple
de gran indignació
i entre les runes del soli
soterren llur opressor:
Llibertador de ta pàtria!
Venturós mil vegades, que jo no.

Ni les arts de l'esclavatge,
ni de la bellesa el do,
tampoc de l'enginy les gràcies
Natura no em donà, no;
només va donar-me una ànima,
ànima per al dolor,
com al solitari cérvol
llança un munter son arpó,
i en ma penosa existència
veig que tots són feliços i jo no.

Però si tu, verge amada,
serves, en el fèrvid cor,
un record fidel i tendre
del nostre infeliç amor,
com un roser que, insensible
als canvis d'estació,
vencedor de sol i gebre,
aparegués sempre en flor,
si així fos, quina ventura!:
més sortós que tothom seria jo!


Traduït del castellà per Alfons Maseres