La revista va passar per diversos moments...


Obra:Memòries d'un segle d'or (p. 227-228)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La revista va passar per diversos moments. Va haver-hi èpoques en què ens reuníem a casa meva per preparar la crítica literària: entre d'altres, recordo Joaquim Carbó, Jordi Maluquer, Joaquim Molas i Estanislau Torres. Comentàvem tots els llibres que sortien, grans i petits, naturalment tant del Principat com de les Illes, del País Valencià, de la Catalunya del Nord i de l'estranger. En general, hi xalàvem, que diria Carner.

En canvi, en el consell va haver-hi les dificultats corresponents a la diversitat de persones que el formàvem. L'elecció d'en Sarsanedas no va ser fàcil. Jordi Carbonell volia una altra persona, un xicot, bon amic. Jo vaig advocar a favor den Sarsanedas. L'únic que va exigir en Carbonell és que havia de comunicar-li-ho ell. Hi havia una mena de preocupació del mateix Carbonell (més que de les persones properes al PSUC o al PSAN) que el feia molt sensible envers les tendències à gauche. Recordo que un dia va sorgir la idea de dedicar una portada a Lluís Companys. Com evoca el pare Boix, com a amic de Montserrat i de la revista, vaig considerar que era un disbarat, que ens en podíem ben estar. Que es tractava d'un màrtir, que havia mort per Catalunya... d'acord! Això no calia discutir-ho. Però el fet és que, per a una revista que funcionava amb unes grans dificultats, que calia portar a censura cada número, fer-la aparèixer amb una portada de Companys, encara que la revista no es venia als quioscos, però se'n repartia una colla de milers, em va semblar que no era adequat. A Jordi Carbonell, per alguna cosa que va dir algú -no precisament jo-, li va agafar com un atac de nervis, es va aixecar i es va posar a cridar, desesperadament. El pare Maur va haver de córrer darrere d'ell a calmar-lo, passadís enllà, mentre continuava cridant sense poder-se aguantar. Li pot passar a tothom. Potser tenia altres preocupacions. Ara, en el fons, hi havia una intransigència profunda, que vam trampejar com vam poder.