testing image

El 1962, després d'apaivagades les tensions i la sortida de Jordi Pinell cap a Roma, on encara és professor del Col·legi de Sant Anselm i ensenya també literatura catalana, dom Maur Maria Boix i Selva es féu càrrec de la direcció. Venia amb una idea de canvis i Carbonell temia que no volgués fer una revista democratacristiana. Però el pragmatisme mansuet del pare Boix li va fer frenar les idees preconcebudes per no trencar la convivència ni donar un rumb impropi al vaixell que navegava a tot vent, malgrat que tenia en el govern franquista un enemic mortal, assuaujat només per les circumstàncies. Home de govern, assaonat en la millor tradició cultural i familiar, partidari de la «Pau i Treva» de l'abat Oliba, el pare Boix ha estat un dels elements de cohesió de la revista, la qual ha representat de cara enfora, mentre la patia molt de cara endins, mirant d'arranar arestes i de fer avinences entre actituds divergents o tarannàs en contrapunt. De cara enfora, a més d'apaivagar crítics de tota mena, ha hagut de torejar els burots de la censura, de Barcelona i de Madrid. Els cabells se li tornaren blancs en poc temps. Maur Maria Boix ha fet honor a la paciència benedictina, ha superat totes les maltempsades i s'ha sacrificat conscientment pel bé de la revista, amb moments ben difícils com quan el consell rebutjava un comentari crític molt fort de Triadú contra l'antologia poètica de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.