Va néixer a la Travessera de Dalt...


Obra:Pompeu Fabra, el meu Pare (p. 20-21)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Va néixer a la Travessera de Dalt. Abans hi havia torres i els meus avis en tenien una. A la torre del costat hi vivia un nen que tenia uns sis o set anys, però el meu pare sempre jugava sol i buscava sargantanes i altres bestioletes que corrien pel jardí. Ell tenia més o menys la mateixa edat del noi, potser era una mica més gran. Doncs a aquell noi, la seva mare li donava l'esmorzar i li deia «apa, vés al jardí a jugar», i ell no hi volia anar, era repatani. S'asseia o es repenjava en el tronc d'un arbre i començava a bramar, no a plorar, a bramar, feia rebequeries. No volia sortir al jardí, es volia estar a dintre.

En canvi, el meu pare sí que sortia i jugava tot sol. No solia jugar amb altres nens. O bé jugava sol, o bé llegia. Als set anys, ja llegia, es va anar formant ell mateix. No el va formar ningú.

La meva àvia va tenir setze fills i de setze només en van quedar tres. El meu pare era el més petit. Hi havia la tia Clara, que també era molt intel·ligent, era una gran matemàtica, i la tia Anita, que era la dona d'en Llongueres. I l'avi li va dir: «Vinga, noi, que ets l'únic noi que hi ha a la família, vull que siguis enginyer industrial». I el meu pare no en tenia gens de ganes. Va anar al col·legi i va fer el batxillerat amb el que després seria el meu oncle. Es deia Jaume Baladia. Era casat amb una germana de la meva mare, que es deia Teresa, i amb el meu pare sempre van ser molt amics. Van anar al col·legi junts, van fer el batxillerat junts i van fer la carrera junts. En aquell temps la gent obeïen, perquè ara els fills diuen «vols que sigui enginyer, doncs seré paleta», o qualsevol animalada d'aquestes. Ell va fer la carrera d'enginyer industrial, i els sis anys els va fer en menys: tres o quatre. Era un fenomen. Com que a mi no m'ha agradat mai gaire estudiar, m'esgarrifo quan hi penso. Tres anys amb matrícules d'honor i el número u. Molt bé, ho va fer a contracor, però mentrestant va fer aquella gramàtica cèlebre en castellà. [...]

El meu pare sempre deia: «Hi ha gent intel·ligentíssima, però el superdotat és una altra cosa i n'hi ha pocs, són excepcions». I ell tenia una facilitat tan gran per aprendre i li agradava tant, que tot ho sabia de seguida. En Jaume Baladia em va explicar una vegada: «Mira si arribava a ser intel·ligent el teu pare que, quan s'anava a examinar, els professors hi feien anar a tots els alumnes perquè escoltessin com ell s'examinava; i els professors deien: "En sap més que nosaltres"».