El silenci no sols parlava, sinó que cridava


Obra:La treva de Talltendre (p. 229)
Indret:Talltendre
Comarca:Cerdanya

testing image

El silenci no sols parlava, sinó que cridava. Per la boca eixia foc. Ni el cant d'un ocell, ni l'udol del llop, ni la trencadissa de branques provocada per algun senglar fugitiu dels propers caçadors. Res. Ningú. A Ordèn, gossos que lladraven. A Talltendre, més amunt i darrere, vestigis de fortalesa: una torre i muralles de pedra. Era més gran, aquest poble. I bell, sí, s'endevinava molt bell, emplaçat en plena solana i amb el bes del sol al llarg de bona part del dia. També s'hi veia l'església, de grandària considerable, amb un destacat campanar d'espadanya. I damunt de tot, tancant l'horitzó, una muntanya boscosa a la base i pelada al cim dilatat, ras, lloc excel·lent per al pasturatge.

Els devíem tenir a un tret de pedra, els solanencs. En canvi, aquests semblaven formar part integrant de l'indret. Els seus moviments aparentaven el pas de la guilla. Les veus, piuladissa d'aus. Els ulls, esguard d'escurçó amatent per a la mossegada. No lluitaríem contra aquells homes, sinó amb la mateixa natura.

Les passes ens dugueren amb celeritat fins al prat rodó. Massa pendents a una banda i l'altra. Hi estàvem indefensos, en aquell catau visible des de totes bandes.