En aquella casa, hi vaig viure fins que em vaig casar...


Obra:Memòries d'un segle d'or (p. 320-321)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

En aquella casa, hi vaig viure fins que em vaig casar, a 35 anys, i el meu pare, com ja he dit, hi va morir. Avui, al cap de vuitanta anys, està gairebé intacta: la cuina amb els dos fogons, l'habitació més gran, ventilada, que dóna amb dues finestres al terrat. Els pares m'hi van traslladar quan em vaig posar malalt. A l'habitació petita, sense ventilació directa, hi van dormir ells, en dos llits. Un cop recuperat, vaig continuar a l'altra, que em serví de despatx per a visites i reunions.

Mai no vam tenir intimitat. Obrien la porta els treballadors a baix i cridaven que pujava algú, o bé n'hi havia prou de sentir els passos sobre els esglaons de fusta, escales amunt. Arribant a dalt, giraven una portella de ferro que van posar-hi perquè algú, sobretot jo, no caigués escales avall. Mai no vam aconseguir que ens posessin un envà i una porta. Per separar la cuina havíem de tirar una cortina. El pare va construir un colomar damunt la casa i, a l'altre extrem del terrat, un galliner. Amb fusta i uralita va aixecar un cobert tancat, que cobria un safareig de pedra. Damunt el safareig va muntar una dutxa; per a accedir-hi, calia ficar-se forçosament al safareig, d'una manera o altra. Va fer-me bons prestatges i calaixos per a les meves pertinences de llibres, revistes i papers.