testing image

Coratgia (fragment)

 

Hi ha certs paratges de la ciutat que em tenen el cor robat; i no són pas, certament, els paratges de més anomenada i prestigi per a turistes i historiadors o aquells en què major punt d'orgull finquen els barcelonins; no es concentra pas el meu esguard encuriosit damunt els superbs edificis de les Drassanes o del Barri Gòtic, no s'esmuny pas amb el corrent humà, tumultuós i multicolor, que circula per les Rambles, no s'escampa pas, envejós d'espai, vers el paisatge circumdant de l'urbs immensa ni les amplades immesurables de la mar, totes llampeguejants de miroteigs de sol i llustrejants de rebrillar de lluna, totes cofades amb les albes randes d'escuma o viades d'argentines esteles de navilis, totes remoroses de parrupeigs d'oratge o de ressons de glòria... No; la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d'eixamplar-se i enlairar-se, s'encongeix i humilia fins a terra; no em mena més enllà d'una dotzena de passes ni topa amb cap parany enlluernador. El paratge que em té el cor robat és una senzilla creuera de dues vies en la ciutat nova, i l'objecte de mes admiracions, tan petitó i poc cridaner que sojorna arran mateix de l'empedrat i ningú no s'adona d'ell; i tant no se n'adona ni en fa cas, que el trepitja i arrana cada dia, amb aquella implacable tenacitat profanadora i destructora pròpia de totes les inconsciències. En poques paraules; es tracta de l'herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl. És un serrellet verd com una veladura d'esperança i suau com una manyaga d'infantó; un petit serrellet que no munta més que el pla de la via i que contorna i perfila cada palet escairat, trencant la ingrata grisor de cosa morta del conjunt amb un rialler somrís de color i de vida.