És al Maresme on Ridruejo va fixar el seu eventual domicili...


Indret:Tamariu
Municipi:Palafrugell

testing image

És al Maresme on Ridruejo va fixar el seu eventual domicili, perqué la seva muller hi tenia arrels familiars. I va ser mentre va viure al Maresme que va fer temporades a Tamariu, per raons també familiars o d'amistat. Entre altres llocs va habitar a La Perica, una gran casa edificada abans de l'adveniment de la República per una senyora anglesa, damunt les roques d'una caleta que porta el mateix nom.

 

Llavors l'home estava controlat per les autoritats, i els desplaçaments que feia fora de Palafrugell els havia de comunicar a la Guardia Civil. Eren temps de persecució i de confinament. Recordo perfectament que quan vivia en una casa que tenia llogada de can Pere Patxei a la riera de Tamariu, on actualment hi ha un establiment de queviures i begudes, les cartes de compromís eren expedides per mitjá del réseau que havien muntat els germans Pere i Josep Pla, aleshores de la clandestinitat, a favor dels aliats.

 

En aquella època, a Ridruejo se'l veia sempre preocupat, fred i distant, pero correcte, amb una elegància que no perdia mai. A mesura que ens tenia més confiança, el seu llenguatge esdevenia mes apassionat i deixava entreveure una vida interior intensa. Havíem fet tertúlia amb ell al restaurant que amb tanta sorna com eficiència portava l'amic Miquel Reig, i era en aquells moments quan, deixant-se portar pel fil de les divagacions, amb la passió controlada per un llenguatge precís i exacte, donava a conèixer la mesura d'una oratòria persuasiva de la més alta qualitat. Probablement per aquest motiu el varen fer callar. És clar que hi havia hagut altres motius polítics que li havien fet posar bastons a les rodes del carro del vencedor. Però la impressió que feia era la d'un home que escontro- lava perqué l'exaltació que el dominava, fos lírica o política, no li sortís de dintre. Moltes poesies seves fan la mateixa impressió, sobretot els sonets, la fluïdesa dels quals és dominada pels mots exactes i precisos. [...]

 

A can Patxei, els dissabtes a la nit, i fins a la punta d'alba, s'organitzaven uns cants impressionants dins un ambient pintoresc i pujat de to. Els tres cantants habituals que feien el seu paper eren els populars  Abelardo-Niño-Hermoso. Als qui els recordin indubtablement els vindrà el somriure a flor de llavi. Aleshores Abelard era un bohemi que vivia en una barraca de vinya, sota cala Pedrosa. Era un home solitari que estava en possessió de la veritat i no admetla contradlcció. Vivía, naturalment, separat de la família, I cantava seriosament. El Niño era un taper al qual li agradava cantar; tenia un aspecte desballestat i sense cap malícia. En canvi l'Hermós era un murri tirant a pallasso. Fill del simiesc Hermós, el solitarl d'Algua-xelllda, company de navegacions de Josep Pla, era barber de barri i vidu; les males llengües, tan abundants, deien que la seva dona s'havla suïcidat perquè ell no podia complir els deures matrimonials. L'Hermós tenia una veu nasal i pastosa, era simpátic i d'una gran expressivitat. Ja no cal dir que era el director del tercet. Hi ha cançons d'ell que encara es canten.

 

L'ambient d'aquelles nits musicals era extremadament pintoresc, i la xerinola s'allargava fins les primeres clarors de l'albada. Havíem vist mes d'una vegada Ridruejo corejant una havanera nostàlgica, amenitzada amb la mímica de l'Hermós, d'un sublim grotesc i d'atracció assegurada.