Perquè ara, abans que l'estiu no s'acabi del tot...


Obra:El dia que va morir Marilyn (p. 7-8 i 11-12)
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

El carrer de l'1 de maig, més conegut com el carrer del Pecat, d'ençà que als primers anys seixanta del segle XX, Ricard Urgell hi va obrir un local d'oci nocturn, poc abans d'inaugurar el primer i mític Pachà, es va convertir en una artèria noctàmbula de festa i disbauxa, que ha donat fama a Sitges de vila permissiva i acollidora de tot tipus d'ambients. Precisament en aquest carrer i a Sitges, Terenci Moix hi fa passar alguns dels episodis més significatius de la seva novel·la El dia que va morir Marilyn. El fragment que reproduïm per ser-hi llegit dóna vivaçment l'ambient que s'hi devia viure en esbojarrades nits de festa en aquells feliços anys seixanta. Notem que, en la novel·la, el carrer es denomina Dos de maig.
testing image

Perquè ara, abans que l'estiu no s'acabi del tot, Bruno Quadreny ha tornat a Sitges. Un capvespre encara tebi, que barreja una cançó universal amb un miler de riallades borratxes; aquest moment últim de l'estiu (aquest estiu present, anys vuitanta, un tros més cap al 2000), Bruno i Sitges han tornat a coincidir. «Aniríem al llit i tot seria el mateix. Ni el temps tornaria ni jo et podria estimar més del que es pot estimar, més del que mai podré estimar.» Sitges s'està morint d'una última alegria d'estiueig. Ara, del cotxe de l'anglesa estant, les casetes es veuen blanques com sempre havien estat; sempre, d'abans que ell naixés; cada estiu, després que els cinquanta li portessin les vacances i abans que els seixanta les acabessin; sempre blanques, les casetes, sota les palmeres bressades per un oreig que era el miracle renovat i tanmateix habitual de les calors de la vila. Els carrerons s'aboquen cap a mar; l'església, amb aquell color de pluja recent, protegeix els carrers renaixentistes a l'esquena de l'absis. De la punta del Negret estant, Bruno Quadreny se sent reconfortat pel vent i observa el capvespre i estima la retrobada. «Tot sembla com abans i és com si el món estigués més foll.» [...]

A mesura que baixava pel carrer Parellada, la nebulosa del dissabte suburenc m'arrossegava sense pietat. La proporció tampoc no era la mateixa: a la picabaralla (típica dels anys cinquanta) entre l'antic senyoriu de la vila, els pobletans i els nou-rics, s'hi oposava ara l'excés de cent races, cent llengües, mil formes de desitjar condensades en la mateixa orinalada turística: la mescla excitadora de plaers a l'abast de la massa. Les veus m'agafaven, m'embolcallaven, em van esfondrar; i quan deixava enrere Parellada, abans que el carrer no caigui en la foscúria de la placeta dels til·lers i la font, em vaig sentir atacat per una nova fuetada de llum: boutiques i bars i snacks i restaurants i «grills» i blonds i brunes i nus i mig vestits i discos xisclaires i macarres i afíliats a la confraria de Sodoma i dandis i bohemis i xinesos i barrets de palla i arracades op i cuixam i estómacs i lamés i joies bones, vet aquí en què s'havia convertit aquell carrer Dos de Maig, on les minyones venien a comprar el pa. I parlo dels anys cinquanta, i el carrer era solitari i només hi havia dues botiguetes i el sol hi cremava tant que quan baixàvem a la platja solíem evitar-lo, agafant un altre camí.
Després, quan els éssers de tots els meus mesos a totes les contrades del món on he viscut es barrejaven amb els éssers de la meva infantesa de Sitges, vaig sentir un xoc molt fort, una angoixa molt joiosa, una fuetada d'esglai i felicitat, dels abismes de la qual ni tan sols es podia recollir una espurna de futur.