Quan no hi havia feina a l'estafeta...


Obra:El nas de Mussolini (p. 159-160)
Municipi:Camprodon
Comarca:Ripollès

testing image

Quan no hi havia feina a l'estafeta, sovint deixava el taulell, s'acostava a la vidriera i contemplava el carrer. Així podia observar sense ser vista. El paisatge, davant seu, en primer terme, era anodí: una placeta apareguda a partir de la urbanització de l'entrada del poble. Quan va arribar a Biribil, disset anys enrere, només hi havia l'oficina de Correus i la carretera. Ara, més que carretera, era la prolongació del carrer Major, que s'eixamplava i donava lloc a una plaça on hi havia la pensió Bones Aigües, la parada del cotxe de línia de Ripoll, el casino La Fraternitat, una botiga de queviures i tot de cases particulars. Si aixecava el cap, això sí, tenia una vista magnífica del Monturder, la muntanya que presidia la vall i que era objecte continuat de l'atenció de la gent del poble.

Durant aquells mesos, va trobar-se sovint amb la Berta Panatis. La veia entrar al poble tota seriosa pedalant damunt la bici­cleta amb la seva bossa penjada al pit en bandolera. Sempre aprofitava per venir a l'estafeta a preguntar-li si havia rebut el seu telegrama. La Carlota no es treia de la memòria aquell altre, el primer, el que la noia va enviar el mateix dia de la seva arribada: «Comença el ball. Stop». Vet aquí el poder de les paraules. Tres mots concrets si hi comptàvem l'article. Tres mots, cadascun amb el seu significat. Però, darrere, tot un món. A quin ball es referia? Les persones, quan redacten un telegrama per confirmar que han arribat on sigui sans i estalvis, ho fan de la manera més clara i simple: «Arribats bé. Stop. Escriuré aviat. Stop». O: «Ja som a casa. Stop».

Va somriure. Va ser donar curs a aquell telegrama i frisar per tenir-ne entre mans la resposta...

Quan baixaven pare i filla, els veia aparèixer per la plaça tot xano-xano, abrigats i amb el fred als ossos. No feien ostentació de poder ni de diners, però tampoc no s'estaven de res. La mateixa Berta, més d'un cop dinava tota sola al casino. Des de l'estafeta, la veia caminant cap a l'establiment, lenta, però sense por, amb el seu equilibri característic entre la vergonya i l'altivesa. Ella, de tant en tant, també hi anava a dinar i hi coincidien. Se saludaven de manera cordial, però cadascuna seia a la seva taula.