El cel es deixa mirar bé, en aquesta hora ambigua...


Obra:La finestra discreta (p. 192-193)
Municipi:Camprodon
Comarca:Ripollès

testing image

El cel es deixa mirar bé, en aquesta hora ambigua. Estem passant el cap de setmana a Camprodon i, caminant prop de l'ermita de Sant Antoni, se m'ha fet tard. Sota els boscos de faigs i freixes, habitualment en penombra, la fosca avança molt de pressa. Però quan la drecera travessa els prats oberts, la llum torna, encara prou clara. Des d'un d'aquests prats, contemplo el blau del cel, que fa pensar en el dels pantalons texans envellits. Els núvols de llevant tenen un blanc incert, de coll de ca­misa. Però els de migdia encara capten una mica de sol i es tenyeixen de rosa, infantils com el sucre de fira. Els ocells es refugien al bosc, nervi­osos. Ressonen per la vall lladrucs de gossos excitats. Només les esquelles de les vaques mantenen el típic ritme somnolent.

En aquesta hora ambigua, els sentiments del caminant solitari son contradictoris. No hi ha res més plàcid que viure, en plena natura, la lenta arribada del vespre. Tot s'aquieta. El moviment de les fulles sem­bla més subtil; els insectes es reagrupen; la música dels rierols té un so més pur, més precís. No obstant això, em creix per dins una sensació d'inquietud i aïllament. Sota la llum vençuda que va cedint el pas a la penombra, la solitud es desperta.

S'ha convertit en un tòpic afirmar que és a ciutat, enmig de la genta­da indiferent, que la soledat se'ns fa més crua, més coent. Però el fet és que prenem consciència del nostre aïllament sobretot quan estem molt lluny de tothom, quan no tenim ni cobertura telefònica. Si, per la raó que sigui, el món exterior calla i s'enfosqueix i, per tant, ja res no ens pot entretenir o despistar, inevitablement tendim a mirar cap endins, on topem amb el jo íntim, un personatge amb qui no és gens fàcil relacionar-se.

Amb unes hores d'aïllament entre el dia i la nit n'hi ha prou per prendre consciència de l'estranya manera que tenim de barrejar i confondre, en les nostres vides, les coses de fora amb les de dins. Són co­ses ben diferents, però les de fora són tan estridents i acaparadores que se'ns fiquen per tot arreu i tiranitzen la nostra vida. El món exterior colonitza constantment l'interior. I si, eventualment, el soroll exterior desapareix, sentim la pressió nova i estranya d'un silenci no buscat, que és el silenci difícil. El silenci de l'orfandat, de la buidor.

Torno a alçar els ulls. Abans de fer-se completament de nit, els núvols ja són negres. Contra un cel tan confús com les meves divagacions, el planeta Mercuri dispara una bala de plata.