Bellver el tenien al davant, encimbellat dalt del turó...


Obra:Els Pirineus màgics (p. 50-51)
Comarca:Cerdanya

testing image

Bellver el tenien al davant, encimbellat dalt del turó terrós i pelat. Era una vileta gentil, que s'emmiravalla a les aigües del Segre que li besaven la socalada. En arribar la fosca, la vileta, amb el seu caseriu desigual i coronat per un campanar altiu, es tornava aèria, flotant, i prenia l'aspecte d'un castell romàntic.

La vila era feta de cases velles i escrostonades, on trobaven la pau i la frescor de l'estiu muntanyenc, famílies bellverenques que residien a Barcelona. Les campanes de la parròquia tocaven matineres, però ningú s'aixecava. Els responien les dels poblets veïns, de Talló, de Pi, de Bor i de Santa Magdalena, però endebades. [...] Durant la jornada, la vila jeia atuïda sota un sol aplomat que feia brandar els còdols  punxeguts dels carrers, i on ressonaven les ferradures dels muls que pujaven Ingla amunt, camí de Bagà, enmig de la remor sorda de les moles del xocolater.

La vida de Bellver era una cosa rítmica, de rellotgeria. La gent naixia, creixia, s'emmaridava, tenia molts fills, part dels quals emprenien el vol a terres llunyanes, i es moria al cant del Dies irae, sense malalties ni grans sotracs. Un passar pel món suau, exempt de fantasies. Les ambicions eren ben petites. Fangar els horts, plens de pomeres i mates de marialluïsa, regar les cols i les trumfes amb l'aigua de l'Ingla, tenir els pallers ben carfits de palles i d'herbes, bon recapte de porc per a tot l'any i provisió de vi al rebost. La contemplació de les meravelles dels voltants, dels matisos de les closes, dels encisos de les pollancredes argentades, la visió barroca de rouredes pomposes i les  sortides i les postes de sol per l'encanalat del Segre eren, segons el sentit pràctic dels bellverencs, falòrnies de poetes, o guilladures de pintors i de gent desvagada.