Perdoni: que tindria inconvenient en deixar-me pintar aquest pati?


Obra:Obres completes II (p. 80-81 i 83-84)
Indret:Pati blau
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

Abans, a Sitges, hi havia nombrosos patis blaus que van poder servir de font d'inspiració a Santiago Rusiñol a l'hora d'escriure el drama de títol homònim. Avui, només queda aquest, situat al carrer Àngel Vidal o del Retiro, núm. 10, que es pot admirar de la reixa estant o bé sol·licitant d'entrar-hi per a poder fer la lectura d'uns fragments de la prosa que Rusiñol va dedicar a aquest espai.
testing image

—Perdoni: que tindria inconvenient en deixar-me pintar aquest pati?

—Ai, no, senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però, no sé què pot pintar-hi. És molt petit i el tenim molt descuidat, perquè estic sola, amb una pobra germana que està molt mala, i no em queda temps per res.

—És només per pintar les flors.

—Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.

Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava, í davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense màcula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.[...]

Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, anava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de la caixa; una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.

***

L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati, vaig trobar-me la malalta asseguda davant de les flors del fondo.

Dintre aquell bany de claror i dintre aquella magresa em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'hermosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aurèola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien violats de gases de posta. De vegades semblava una criatura, i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se! ...[...]

No va tornar a baixar més.

—Que la vol veure? —em va dir un dia la seva germana gran—. Està morint-se, però la trobarà llevada.

Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: flors de primavera al peu d'una tomba, vol d'aucells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos, í amb un panteix d'agonia.

—Ja ha acabat el quadro? —encara va dir-me.

—Sí, ja és acabat.

—Essent així ja em puc morir.

—Però, dona, per què diu aquestes coses?

—Per riure. Justament mai havia estat tan bé —va dir-me, i es quedà adormida.

***

Ja no es va despertar més. Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues, i passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati vàrem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i sí hagués