L'ermita era situada en l'últim esperó...


Obra:Obres completes (p. 66)
Municipi:Canet d'Adri
Comarca:Gironès

testing image

L'ermita era situada en l'últim esperó d'una serra cantelluda, sobre una roca enorme i solitària.

Del costat de migjorn la penya es decantava a l'abisme, dominant un pendent escarpat per on rodolaven els roquissos que les pluges i les glaçades desprenien. Les parets de la casa s'aixecaven al caire mateix del penya-segat, produint una certa inquietud, com si l'ermita entera estigués destinada a estimbar-se al fons de la vall, a sobre un molí blanc i rioler, rodejat d'hortets verdejants i de feixes de conreu.

Per altres indrets les roques formaven una graonada colossal, solcada per corriols retorts en hèlix que muntaven fins en una petita plataforma. Allí començava una es­cala de contrapetja suau amb baranes de pedra picada, i, sobre d'ella, la porta d'un pati gran s'obria ampla i generosa.

A dintre, l'església nova, la casa de l'ermità, l'antiga capella que servia de cort i un espaiós estatge per als romeus, forma­ven en conjunt el santuari.

A l'entorn d'ell, res, genives de roques cobertes d'heures, el cingle espantable, l'aire enrarit per l'altura, creuat sempre per esparvers que planaven majestuosos.

I no era pas del tot feréstec d'aspecte d'aquella muntanya; llevat del pendís vertiginós de penya xorca, per entre les masses ciclòpies de granit rovellat, les alzines i els suros hi creixien i, a l'obac de l'istme que l'ajuntava a la gran serra, uns quants castanyers centenaris produïen a l'estiu una ombra atapeïda i delitosa on els dies d'aplec solia albergar-se gran gentada.

Mirada d'un xic lluny, aquella punxeguda excrescència de la serra feia la impressió d'un tros de pessebre. Una escarpadu­ra de suro pelagrí amb els junts dissimulats amb molsa, i, a dalt, una esglesieta blanca encerclada de muralles brunes, ajun­tada a un campanaret piramidal, també blanc, talment de cartolina.

Sols en el pati, dins les altes i fermes muralles, el cor s'hi encongia. S'endevinava que allò havia estat, en altre temps, un petit castell de batalla, una torre d'alarbs, un lloc d'espionatge o malvestats, un niu de rapinyes. Tenia encara les seves barbacanes i les seves espitlleres, i, en els murs gruixuts i patinats per l'antigor, s'hi veien aparedades caps de bigues revingudes on devien encastar-se ginys de guerra.

Un home de cabells blancs, vestit amb un tricot espellifat i amb unes calces de vellut amb genolleres de burell, que tenia els llavis doblegats sobre les seves genives esdentegades, rebé el sacerdot i la seva germana al mig de lladrucs estridents de dos gossos bruts i esquelètics, que arronsaven la carcanada a impuls d'una ràbia in­explicable.

Els donà possessió d'aquella ermita sense grans formalitats, amb un laconisme de pagès que tem la fosca i viu apartat.

—Tinguin les claus i vostès mateixos,

Quan l'home se n'anà, els dos germans, dintre el gran pati, restaren mirant-se adolorits com dos nàufrags presoners dels pirates.