Xiatsu (fragments)


Obra:Mil cretins (p. 169-170 i 172-174)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Xiatsu (fragments)


És un bar important, de renom al barri, potser amb el millor pernil de Barcelona, i uns garrons al forn —cuinats amb ceba, tomàquet, pebre, vi blanc i conyac— d'altíssima qualitat. Hi ha, exactament, quatre taules. Dues de quadrades, en cada una de les quals hi ha un home esmorzant —un, calb; l'altre, amb bigoti—, i dues de rectangulars, que doblen exactament la mida de les quadrades. En una d'aquestes taules hi ha un home amb xàndal blau, de cabells llargs i blancs. L'altra taula rectangular està desocupada i és, doncs, cap aquesta taula que es dirigeixen les quatre persones que, entre rialles i bromes i amb carpetes a les mans, entren ara al bar. S'hi asseuen, es treuen les jaquetes, les bufandes, i les col·loquen al penjador que hi ha a tocar d'aquesta taula que fins ara estava desocupada, i també en una cadira de la taula individual que hi ha al costat. Abans de deixar-hi l'anorac, un dels nouvinguts pregunta a l'home amb bigoti que ocupa la taula: «Està lliure?». Quan 1'home diu que sí, agafa la cadira, l'acosta a la seva taula i hi deixa l'anorac al damunt. [...]

 

No ha tingut temps de pagar que els estudiants de l'institut de medicina tradicional xinesa ja s'apoderen de la taula, l'ajunten a les altres dues que ja ocupen i s'hi asseuen. Però és evident que, tot i aquest dòmino de tres taules, encara els falta lloc: són dotze i en totes tres taules només se n'hi poden encabir onze, perquè un dels costats toca amb la paret. És per això que, en un procés d'expansió discret i contundent, el dotzè del grup decideix, de totes les cadires d'aquestes tres taules ajuntades, com­partir la que queda més a prop de l'home amb bigoti i enclastat contra un dels tamborets de la barra, que es veu, així, encara més empès cap al tamboret. A aquesta pressió s'hi han d'afegir els grans gestos i els cops accidentals.«Ai, perdó», li diuen la primera vegada que en rep un, però la segona i la tercera ja no li diuen res, i quan ell els mira amb reprovació tots aixequen el cap a 1'uníson, per mirar-lo a ell de manera desafiadora, i encara que en un principi 1'home es repeteix que no està disposat a cedir, que no veu que, pel fet de ser més, haurien de tenir cap dret a fer-lo fora de la taula i que no entén com la mestressa, que té sobre la cafetera un cartell que diu reservat el dret d'admissió, no fa ús d'aquesta facultat i els demana, com a mínim, educació. Però aviat els cops accidentals ja són decidits, i cada cop més descarats, i la pressió creix tant —ara sent que empenyen amb crits de «Va, tots alhora: uuuu..., eh!, uuuu..., eh!»— que s'aixeca i paga. Mentre surt al carrer entre els cants d'alegria i victòria dels reunits s'ha d'apartar novament perquè n'hi entren tres més, amb la carpeta de l'institut de medicina tradicional xinesa contra el pit, amos ja del tot del bar.