Senyors: Lo que anem a representar és un ensaig...


Obra:Obres completes II (p. 607-609)
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

L'altre centre cultural sempre en pugna amb el Retiro és, encara ara, el Casino Prado suburense. Societat cultural i recreativa fundada el 1868. El 1869 s'inaugurà la seu social sent només una sala de ball rectangular, que avui ocupa el teatre amb una nova galeria. La seva seu del carrer Francesc Gumà és fruit d'una reforma del 1925 dins un estil noucentista d'inspiració classicista. L'edifici té dues parts: un bloc de tres cossos, on hi ha el saló teatre, i un altre que s'obre amb un arc de pedra que duu a un vestíbul decorat per Miquel Utrillo. El cos central té una finestra amb decoració pictòrica capçada amb un frontó semicircular. L'interior i l'exterior estan decorats amb pintures d'Agustí Ferrer Pino i frisos de Pere Jou. Aquí, en el marc de la segona festa modernista, Santiago Rusiñol llegir el seu discurs en ocasió de l'estrena de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra.
testing image

Senyors: Lo que anem a representar és un ensaig, és una prova atrevida d'uns que, sentint amor per l'art modern, ne presenten una mostra a un públic de carinyosos amics amb tot el respecte que es mereix i amb garantia de la bona voluntat amb què sabem que el rebran; és un tribut, una oració que fem amb tot el cor a uns ideals que amb totes les nostres forces perseguim, un anticip que us fem mirant enllà, tot caminant commoguts amb els sants pelegrins de l'avenir. Diem de l'avenir perquè en el món tot canvia, tot evoluciona incessantment, tot brota a la seva primavera i mor a la seva tardor. Lo mateix les plantes que l'art, viuen lo que han de viure i no més: s'arrelen allí on troben la saó i moren quan la terra està cansada, per a donar vida a altres plantes que moriran el seu dia per la llei infal·lible de les transformacions eternes. L'art d'ahir va morint. Queden i quedaran els arbres grossos i corpulents, que, més que de les arrels, viuen de lo que són prop dels núvols; però an els petits els vents d'altres modes els assequen, el cansament els doblega, i aviat no seran més que documents d'erudit, plantes d'herbari, relíquies respectables de museu per aprendre costums passades i estudiar llurs ossamentes. Aquell art poc sincer escrit amb sospirs retòrics i llàgrimes llogades al consonant; aquells parlaments inflats amb paraules caient com a cascades oratòries; aquells monòlegs a crits, va desterrant-los l'art modern, i desant-los a les golfes, mor el galant, el barba i el traïdor; mor aquell d'intrigues i de problemes, aquells convencionalismes de motllo, aquelles comèdies cromos i els drames aquells crits dels actors van apagant-se, i tot va caient empolsat en el fosso de l'escena. I si tot allò va caient, se deu a uns homes com Maeterlinck, que lluiten sense tenir en compte els aplausos de les masses i llencen la mirada lluny per veure horitzons més amples. Maeterlinck és dels homes que treballen a l'ombra esperant el dia lluminós de la reforma; dels que batallen per dintre i senten bullir en el fons del pensament un art sincer, nodrit de belleses mig somniades, mig vistes, en les pobres misèries de la vida; dels que no duen pressa a pujar an els núvols de la glòria, tement l'embriaguesa del seu èxit i les caigudes per les empentes de l'enveja; no és dels que ploren, sinó dels que sospiren; no dels que pregonen les penes amb veu alta, sinó dels que expliquen els sofriments a cau d'orella. Per ell, la desgràcia, com la fortuna, els pocs béns que gaudim o les moltes penes de la terra, són com un símbol d'una herència fatalista. [...]

Arrencar a la vida humana, no els espectacles directes, no les frases vulgars, sinó les visions llampegants, desbocades, paroxistes; traduir en boges paradoxes les eternals evidències; viure de lo anormal i lo inaudit; contar els espants de la raó abocada al peu del precipici, l'aplanament de les catàstrofes i les esgarrifances de lo imminent; les angúnies cantar del dolor suprem, i descriure els calvaris de la terra: arribar a lo tràgic freqüentant lo misteriós; endevinar lo incògnit; predir els destins donant an els cataclismes de l'ànima i an els daltabaixos dels mons d'expressió excitada del terror: tal és la forma estètica d'aquest art, esplèndid i nebulós, prosaic i gran, místic i sensualista, refinat i barbre, migeval í modernista al mateix temps, d'aquest art que us presentem.

Atrevits som, però tenim una excusa: l'estimem.

L'estimem i estimem Sitges, i an els seus fills oferim aquesta flor virginal de cementiri.

Perdoneu-nos i que Maeterlinck ens perdoni. No som més que entusiastes an els que encara queda alguna fe i una bona voluntat.