De tota manera, encara podia viure un fet colpidor...


Obra:Viure i veure / 4 (p. 281-283)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

De tota manera, encara podia viure un fet colpidor i si volia ser fidel a mi mateix, a tot un passat immediat i a tot un altre de més enllà, el punt final a aquestes ratlles m'arribava el dia 21 de juliol de 1994, a dos quarts de deu del vespre. En Pere i jo havíem jugat moltes vegades a transmetre'ns el pensament. L'any 1940, quan acabàvem de desembarcar a Mèxic, en Pere i jo deixàvem atònits els socis de l'Orfeó Català de Mèxic que, aplegats a la gran sala, presenciaven amb estupefacció el nostre joc: en Pere i jo ens assèiem a extrems oposats de la vasta sala, d'esquena i amb els ulls embenats, i ens trametíem mentalment les imatges de les quals ens feien el suggeriment els socis que ens envoltaven. La cosa anava així: algú em dibuixava, esquemàticament, quelcom en un full de paper. Jo l'aguaitava, l'embotia físicament en el meu cervell, em tapava els ulls i transmetia a en Pere les meves radiacions, el meu pensament, en resum. Demanava que em fessin dibuixos ben simples, de línia senzilla que pogués ser trans­mesa sense interferències, i ho podeu creure o no, però en Pere Calders i jo reeixíem estrepitosament. I no hi podia haver entre nosaltres cap acord previ, puix que eren els socis qui dibuixaven: un ciclista, un test, una raqueta de tennis, una flor, etcètera, qualsevol cosa de traç sim­ple. I, cosa ben curiosa, transmetíem la imatge tal com la vèiem, en positiu, però la recepció era en negatiu. No faig la postiche de cap barraca de fira i ja he dit que em podíeu creure o no, com us abellís o com us aconsellés la consciència. Però en Pere m'havia transmès una raqueta i jo declarava haver rebut un peix. Un peix pla, geomètric, amb escates imbricades que, en la meva recepció, eren una quadrícula. En aquell llenguatge esquemàtic, una ra­queta passava perfectament per un peix. Com un reparti­dor de pa, ciclista —els mexicans que fan aquest ofici duen en equilibri damunt el cap una panera immensa—, en la recepció caldersiana era un charro amb bicicleta. Meravellàvem els nostres espectadors, però —que quedi dit honestament—, les persones més sorpreses érem en Pere Calders i jo.

He retret això perquè encara una mena de missatge d'en Pere, a través de l'èter, el vaig rebre aquell vespre del 21 de juliol.

El meu entranyable «Espartac» em va fer una entrevis­ta a Televisió del Maresme aquell vespre de juliol. Érem en una sala contigua al plató i repassàvem a grans trets les directrius de l'entrevista que havíem d'efectuar, tot seguit, davant les càmeres. El meu amic «Espartac» em va dir:

—En aquest moment de l'entrevista et preguntaré com està en Pere Calders.

—Prefereixo que no m'ho demanis. Hauria de dir públicament que la seva situació és molt crítica. I si la ultrapassa, si se'n surt, fóra lamentable quan rebria tru­cades de gent alarmada. No, Espartac, més m'estimo que no m'ho preguntis. Més val que no anomenem en Pere.

Vam transmetre el programa i tothom es va adonar d'un cert aire meu absent. I vaig arribar a casa amb un ta­xi de Mataró que havia contractat el meu amic presenta­dor i al rebedor de casa, quan vaig entrar, vaig veure els rostres inequívocs de la Lluïsa i els meus fills: en Pere ha­via mort, i ja no calien paraules.

Havia traspassat entre dos i tres quarts de deu del vespre, quan jo refusava parlar d'ell per televisió a preguntes del meu amic periodista.

Era, doncs, el darrer missatge que em transmetia en Pere Calders. No vull acabar les memòries amb aquest toc tràgic. I demano al lector que m'ha seguit fins aquí que pensi en aquells testos, aquelles raquetes, aquells peixos, i aquells repartidors de pa mexicans que, per poc bé que els cerqueu, trobareu presents en tota la seva contística.