testing image

El primer de març, mentre caminava cap als Escolapis de Sant Antoni, el carrer era ple de gent que anava a peu. Dins el col·legi, però, el ressò del món exterior acostumava a quedar ofegat. Ara bé, aquell dia, a partir de mig matí, van començar a comparèixer mares que venien a buscar els seus fills per endur-se'ls a casa. La meva, també. Em vaig treure la bata de ratlles, em vaig abrigar i ens en vam anar. Deslliurar-te del fàstic de les classes, dels crits i les mans del senyor Cano, sortir a les Rondes, travessar el carrer de Sant Antoni, passar per davant el quiosc de tebeos, enfilar cap a casa, quina meravella! L'ambient era dens. Quan vam arri­bar davant la botiga de queviures de la senyora Leonor -botiga on recordo que, mentre va viure, s'aturava la Monyos en el seu habitual recorregut-, ens vam deturar un moment. La senyora Leonor estava esporuguida i dubtava sobre el fet de baixar la persiana. La mamà li va comprar el que la butxaca li va permetre per fer rebost i aguantar en el cas que els comerços deixessin d'obrir. Profètica i apoca­líptica, em prevenia: «Ja hi tornem a ser; hi haurà guerra, altra vegada». El pensament de la guerra, la ben apresa obsessió de la guerra, m'espantava. De tal manera els menuts estàvem certs de la seva habitual proximitat que un joc preferit de la meva germana era robar una patata, unes mongetes, una espurna de sucre i de sal, que guardava en una capsa metàl·lica i que quan esclatés de nou la revolució oferiria triomfal als papàs i, així, gràcies a ella, s'ajornarien un dia més els efectes previsibles de la fam. Però aquesta altra guerra va ser, en realitat, molt divertida.