Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell...


Obra:Obres completes 2 [Foix] (p. 109-110)
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

Societat recreativa fundada el 1870, avui amb un local del tot renovat i modern. Amb salons de ball, teatre, envoltada de jardins i arbredes disposava d'un elegant i bonic saló d'estiu. Era lloc de cita de tots els visitants i forasters. S'hi celebrà la cinquena i última festa modernista. Així, J. V. Foix el fa centre d'una de les proses Del "Diari 1918", catalanitzant-li el nom com el Recés, i enfronta costums i hàbits d'aquesta societat amb l'altra, El Prado suburense, amb la qual sempre han estat en competició. Foix, que es fa soci del Pradell (Prado), amb tons d'onirisme planteja un imaginatiu combat entre gent de les dues societats. El text pot ser llegit al teatre o als jardins de la societat.

testing image

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.