El Miquel Jinete va tornar a empassar-se saliva...


Obra:Cabaret Pompeya (p. 129-131)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El Miquel Jinete va tornar a empassar-se saliva, convençut ja que no el tenien agafat per enlloc, però va sostenir la mirada, impertèrrit en la seva actitud esverada, i va saber que havia guanyat o que, com a mínim, estava ben enrocat, fora del perill dels estratagemes del rival.

—Li foto, jefe? —insistia l'Espada, bavós. L'Arlegui no li va fer cas.

—Tens una manera de sortir-te'n, d'aquesta. Demostra'm que realment estàs de part meva. Et comprometries per mi?

—L'altre dia, li ho vaig demanar a propòsit. Vull lluitar contra l'anarquisme. Ho dic de debò. Els vull ajudar, a vostès. Ho vaig dir.

—Coneixes un tal Francisco Layret? —Parlaven en castellà.

—Què?

—Francisco Layret. El coneixes?

—És... un advocat, oi?

—Picaplets defensor d'anarquistes. Un esguerrat fastigós, trampós, que entabana els jutges perquè deixin anar aquests terroristes, que per culpa seva poden continuar posant bombes impunement. Francisco Layret, sí. Aquesta nit hem fotut a la presó més de quaranta capitostos de la CNT, però aquest Layret ja deu estar fent els seus tripijocs per alliberar-los. De què collons serveix la feina policial si després els jutges estan atrapats per aquests engalipadors?

El Miquel no podia fer sinó empassar saliva i esperar.

—Ens ajudaries a treure'l del mig?

Pausa tensa.

El Miquel va fer que sí amb el cap.

—Com ho faries?

—-Com... com ho feien el Moscoso i els seus. Muntaríem la paradeta al voltant del seu domicili i... l'envoltaríem, li faríem la mitjana canya. —L'argot deis assassins el feia més creïble.

L'Arlegui va afegir:

—Et deixaré anar. Aniràs a veure una persona que segurament ja coneixes. El Carlos Baldrich, àlies l'Onclo.

—Sí. Un carlí, militant del Lliure, amic del Moscoso. Ells dos i el Rodrigo se'n van carregar un a la plaça Urquinaona.

—Jo et diré com trobar-lo. Disposareu de vint mil pessetes, em sents? Vint mil pessetes.                                  .

—Jo no vull diners —va murmurar el Miquel Jinete, capficat i tossut.

—Què vols?

—Primer, no vull que em cridin al servei militar ni que m'enviïn a l'Àfrica. I, segon, vull ser policia, com vostè. —I va afegir, donant-ho per fet:— I no puc sortir així. Diran que m'han tractat massa bé.

El cap superior de la policia va contenir un somriure d'aprovació. Li agradava com havia aguantat aquell xaval que amb prou feines tenia vint anys. Es va dirigir a l'Espada:

—Toca'l. Toca-li una mica la cara. Que pugui presumir de tortures.

—Li faig el trimotor? —es va il·lusionar l'home simiesc.

—No siguis idiota. Només una mica la cara. I deixa'l anar aquesta mateixa nit i sense treure-li les manilles, com si hagués escapat d'una llei de fugues.