Una vegada, a la cambra que compartíem...


Obra:Cap d'any 1964 (p. 43-44)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Una vegada, a la cambra que compartíem —era el curs 31-32— va pegar foc a una «Van­guardia» i es va excitar moltíssim amb la flama­rada i la fumarada que armà. Quan vaig entrar em vaig posar a apagar el foc mentre En Tomeu reia i pegava bots, talment un sioux. Parlàrem d'això (teníem la mania d'analitzar-ho tot), i En Tomeu, molt preocupat i després de passar revista a la sèrie de petits «incendis» que havia provocat quasi inconscientment, va arribar a la conclusió que era un piròman. Jo vaig tractar de consolar-lo. Però ell estava ben convençut que aquella afició al foc no era del tot normal.

Més tard, llegint alguns dels seus versos piròfils, he pensat en aquella ja llunyana escena dins la cambra d'estudiants, i en certes conver­ses. La idea del foc era, en Rosselló-Pòrcel, un poc obsessiva.

Un dia —primavera de 1932— tornant jo de Palma, on havia passat les vacances de Pasqua, vaig trobar En Tomeu al llit, encara adormit, puix el vaixell arribava aleshores més de matí que no ara. El sereno de la Residència em duia la maleta i entra amb mi dins la cambra. Damunt el comodí hi havia un tassó d'aigua i una cullereta de cafè. Vaig agafar una cullerada d'aigua del vas i, per broma, vaig tirar un parell de gotes damunt el front del meu company. En lloc de despertar-se i dir-me «brètol», «xuetonarro», «pirata», «verro d'Eivissa», i tots aquells epítets que em solia adjudicar i que a mi m'agradaven tant perquè a través d'ells En Tomeu, home molt tímid, m'expressava tota la seva tendra afecció, en lloc de despertar-se indignat i tumultuosament, que era el que jo esperava, En Tomeu es posà a fer carusses i espolsades i estemeneigs molt estranys. La seva cara tornà morada, i tant el sereno, un tal Antonio, com jo, ens espantàrem. «Aquest xicot se'n va, senyor Fuster!», va dir l'Antonio. Jo li vaig posar la cullereta entre les dents perquè no es mossegàs la llengua i l'Antonio va anar a demanar auxili.

L'atac epilèptic durà un minut, potser no tant, que a mi em semblà una hora. Tenia el convenciment que 1'hi havia provocat jo amb la meva facècia de l'aigua, i els remordiments encara em duren...