Després d'afaitar-se, es va asseure...


Obra:Vuitanta-sis contes (p. 105-107)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Després d'afaitar-se, es va asseure davant de la màquina d'escriure. L'envaïa la ràbia: el dia abans s'havia passat tot el  viatge amb ganes d'arribar i, immediatament, començar a escriure. En canvi, des que havia arribat no feia més que barallar-se amb els objectes, sense poder escriure ni una ratlla. Confiant en una memòria massa feble, no havia pres no­tes de les idees que havia anat madurant al llarg del trajecte. I des que havia arribat a la casa, no havia aconseguit recuperar ni una sola imatge: tenia el cap en blanc i no sabia què escriure. Tots els radiadors funcionaven, ara, a cent: l'aire s'omplia d'una escalfor exagerada. Va encendre un cigarret. Va comen­çar a teclejar gairebé sense saber què. Però de segui­da va saber què havia d'escriure: precisament aquell seguit de mesquineses que l'angoixaven des de feia vint hores. Les línies li sortien a raig: «...Havia estat un viatge més cansat que de costum, com si tothom anés enderiat a crear dificultats innecessàries...» Es va aturar: feia un sol flamejant. Suava. Es va treure el jersei, va anar fins a la galeria, va apagar l'escalfador. No va tenir por que aquell gest fos irreversible. A la taula, va llegir altre cop el que havia escrit: «...va intentar novament engegar l'escalfador. Va pitjar el botó fins al fons, el va girar cap a la dreta, el va deixar anar...» Ara sabia que com més ratlles escrivís més segur se sentiria. Havia d'escriure-ho tot: des de la sortida de la ciutat fins a l'arribada del barbamec; encara més: fins aquest precís moment que, reintegrat tot a la normalitat, s'asseia davant de la màquina i trobava el desllorigador. Només quan s'hagués buidat de tota la nosa podria començar a es­criure allò pel qual realment havia vingut a aïllar-se; i totes les idees que 1'havien bombardejat durant el viatge apareixerien en un ordre perfecte: sense cap esforç ompliria de llesques denses els fulls de paper de la pila dreta; i, quan els hagués omplert tots, baixaria al poble i compraria una ampolla d'alella per acompanyar l'immillorable jambalaia que es prepararia per celebrar-ho. De cop, però, una tecla de l'olivetti va saltar enlaire, en un bot acrobàtic. En qüestió de segons, la màquina es va desencaixar: va quedar reduïda a una pila de cargols, barretes i molles.