La família s'havia espantat molt...


Obra:Entre l’amor i la lluita (p. 124-125)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La família s'havia espantat molt quan van saber que era a observació psiquiàtrica, perquè els malalts mentals estaven en unes condicions terribles. Però quan van saber que era a la infermeria es van quedar mes tranquils. Jo tenia molt bona moral: sabia que estava guanyant la batalla. Em va ve­nir a veure Felip Solé i Sabarís, com a metge. Em va visitar i va poder dir a la família que estava bé i els va tranquil·litzar del tot.

El dia 28 a la tarda em van passar a la quarta galeria, amb els presos polítics: era el que jo demanava. Jo, al metge, que teòricament era psiquiatre, li deia: «Jo no en sóc, de boig». Ell feia: «Oh, tots els bojos diuen el mateix». Era un cínic. Hi parlava en català perquè n'era, encara que indigne. «Sí, però vostè sap perfectament que jo no ho sóc, que jo sóc aquí per una altra qüestió». Demanava un tracte igual que els altres presos polítics. Em deien: «Si tu estàs millor aquí, a la infer­meria, que en un altre lloc». Fins que, a l'últim, em van pas­sar a la quarta galeria, la dels presos primaris, els que eren per primera vegada a la presó, i allà hi vaig trobar altres pre­sos de Comissions Obreres, de la CNT, del PSUC, del FAC. Allí es redactaven documents polítics que es passaven de sotamà al carrer per mitjà dels advocats. Jo revisava els textos catalans. El dia 30, a quarts de dues, vaig sortir de la presó. El director havia rebut cartes d'amenaça i moltes sol·licituds de gent que demanava que fos posat en llibertat. Hi va haver molta pressió internacional, cartes de professors universitaris, protestes als consolats i, finalment, aquest dia vaig ser posat en llibertat provisional, bé que processat per «peligro contra la seguridad interna del Estado».