El Carlit té un cim que és tal com s'imaginen...


Obra:Records d'excursió (p. 39)

testing image

El Carlit té un cim que és tal com s'imaginen que deuen ésser les muntanyes aquells qui no n'han pujat mai cap. A mesura que hom s'enlaira, el cim s'arrodoneix fins a acabar com un fibló; el darrer centenar de metres és tot ell una esllavissada de pedruscall, més que esmicolat, polvoritzat pel glaç, que li fa com de corona i defensa, i és verament feixuc de passar. De les clapisses i de les tarteres, hom en surt triomfant només amb tenir la ciència de col·locar bé els peus, però en la d'aquest cimal, les pedres són caires de roca picolats, tan petits que en petjar-los s'esmunyen pels costats, com els sorrafals de les torrenteres; cada passa costa l'esforç de set, perquè de les set, hom en fa sis en va, o en  lloc d'avançar recula, i sols la setena és útil per a anar pujant.

Dels dos gegants que vetllen la Cerdanya, Puigmal és la imatge de l'home assenyat que trepitja ferm a terra, i Carlit la de l'inquiet afanyós que vol taladrar el cel; és com una colossal punta afinada; quan hom és dalt, té la sensació que no resta lloc per a posar la petja, que està com suspès en l'espai. És una de les muntanyes que més prodiguen el vertigen. Des del cim hom no veu al seu entorn més que el buit, i al lluny un horitzó de terra rodona. La vista s'estén fins al Bassibés i les Maleïdes, de les Maleïdes al Pedraforca, i del Pedraforca al Rosselló.