A la marinada del dia de Sant Jordi...


Obra:El compromís de viure (p. 370-371)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A la marinada del dia de Sant Jordi de 1974 la policia va irrompre a la meva casa del carrer d'Aragó arrasant. No es pogueren emportar altra cosa que a mi, la meva muller Anna i els meus fills Joan Ramon i Lluís, que eren els fitxats en l'agafada dels 113. Davant dels socials vaig fer solemne lliurament al meu fill Jordi del rellotge que li havíem comprat entre tots per ser la seva festa. La indagació policial fou dura, però pel que vaig comprovar després poc fructífera. Vam ingressar a la Model sense fiança: J. M. Cervelló, F. Xavier Elias, Albert Sans, Jordi Alier, Francesc Codina, Víctor Atienza, M. del Carme Traveset, Carles Castellanos i jo.

La segona estada a la Model, que s'inicià el 2 de maig, fou molt diferent de la primera. Hi havia una sensació de malestar entre el personal de vigilància. Feia poc, dos mesos justos, que al magatzem d'empaquetatge s'havia executat al garrot Salva­dor Puig i Antich.

Els esforços que molts vam fer per evitar aquella mort foren en va. Els funcionaris de la presó semblava com si es volguessin desmarcar d'un acte tan brutal. Joan Miró el traslladà a la plàstica amb el seu tríptic L'esperança d'un condemnat, donat a conèixer el febrer de 1974. Contra el que es pot pensar la reglamentació interna per als reclusos era més estricta i dura. Les cel·les sempre eren tancades i els polítics no ens podíem reunir. He de dir que hi havia una bona convivència amb els presos comuns. Però a la presó passen coses absolutament aberrants. L'any 1973, en la primera estada, vaig conviure en una mateixa cel·la amb un xicot molt jove que estava acusat de consum de drogues. Només del consum. Estava pendent de judici. Quan hi vaig tornar, al cap d'un any, encara hi era. No semblava el mateix.

Vaig conviure amb Carles Castellanos i un altre empresonat, Allí vaig començar a escriure el meu llibre Crònica, que comenta així:

Avui a set de maig de l'any setanta-quatre,
em trobo empresonat. El cel és ple de núvols.
fa uns dies sóc ací. Vegeu, coses que passen.
Em sembla un bon moment, company, per a contar-te
apòcrifes histories, la real vida
que hauríem volgut fer, i que potser és viscuda...