testing image

En eixir del bany et dugueren al Centro: una mena de rotonda on convergien les galeries de la casa i en mig de la qual hi havia una mena de quiosc vidrat i, engabiat dintre del quiosc, un funcionari que et demanà el domicili, nom i cognoms, lloc i data de naixença, professió, estat civil. Després, com que es veu que amb allò no n'hi havia prou, t'escorcollaren —operació que et semblà francament denigrant— i et prengueren els diners que duies. Per finalitzar l'amable cerimònia et preguntaren si volies cel·la de preferència. Tu, que no sabies de què anava, que no sabies què era cel·la de preferència, digueres que no, que no calia que es molestessin. No t'explicaves aquell tracte que creies de favor i en el fons temies que el tracte de favor et fes mal veure dels altres estadants de la casa. La teva negativa tallà en sec l'amabilitat del funcionari, que ordenà a un subaltern:

Llévenle al gabinete antropométrico. Y des­pués al 545, Quinta Galería. (O tercera, no ho recordes bé.)

Al gabinet antropomètric? ¿Per què fixar un escriptor? Si no és pel goig sàdic d'humiliar-lo, quina utilitat té fitxar un escriptor? Comprens la necessitat de conservar les fotos de cara i de perfil i les empremtes digitals del lladre i de l'assassí, però les de l'escriptor? És una estupidesa, una cruel estupidesa.

(Temps després t'enorgulliràs de la teva fitxa antropomètrica, car per les presons d'Espanya no hi han passat tots els delinqüents, però sí els homes més dignes, els de la més alta, més ínte­gra i més insubornable dignitat.)