testing image

La galeria s'havia anat omplint. Algú, despistat, podia arribar a pensar que era un lloc de passeig i de visita. Oblidar que era el lloc dels malalts i de les malalties. Gent que camina amunt i avall per un passadís blanc, sota motllures de guix, sobre rajoles cridaneres, d'un verd o d'un blau fosc impossible, farmacèutic, ortopèdic, que no existeix en cap pedra de la naturalesa, jaspiades de taques clares. Gent que s'asseu en bancs de fusta com els dels parcs, però que no és a cap parc, i camina en cercles a l'espera d'alguna cosa o envolta algú amb batí i un tub que entra pels esparadraps del coll. Homes i dones que es miren amb desig, la bellesa dels cossos, el joc de seducció d'un uniforme. Això no s'atura mai, enlloc. Ni als passadissos ni als quiròfans. Potser al contrari: carpe diem; apro­fita els dies, perquè saps que s'acaben i no tots seran bons. Hi ha gent que escolta les converses dels altres. Gent que s'aguanta la mirada. Fins i tot una dona que camina, com si fos una prova esportiva, entre dos cons de plàstic palplantats enmig del passadís, mentre una infermera li con­trola de tant en tant el pols, pista de curses atlètiques, pista d'experiments i de proves.