testing image

A la llarga galeria blanca de la tercera planta del Clínic tothom esperava alguna cosa. Era un matí de diumenge de finals d'estiu. Jo hi havia anat ben d'hora, perquè suposava que a primera hora del matí d'un dia de festa no hi hauria cues a Urgències. No tenia cap pressa ni res més a fer, ara sospito que em volia deixar lliscar pel temps mòrbid d'un hospital, com m'hauria agradat també lliurar-me al tedi d'un balneari o d'un sanatori. Duia un llibre sota el braç, recordo ben bé que era El món d'ahir, les memòries que va escriure Stefan Zweig quan ja sabia que tot el seu món s'havia enfonsat, que ja no existia. M'havia de servir per protegir-me del tedi de les esperes, de les converses no desitjades i per poder seure l'estona que calgués en un dels bancs de fusta pintada de blanc de la galeria sense que ningú em demanés per la meva malaltia, per tal de poder-me explicar immediatament la seva.

Diria que la vaig veure per primer cop al fons d'un dels passadissos que donen a la galeria interior, rere unes portes batents i silencioses, però no n'estic segur del tot. La memòria inventa, i es pensa que reconstrueix. En qualsevol cas, si és que vaig arribar a veure-la llavors, només la vaig endevinar. La devia mirar: el calfred de la bellesa que fuig, un cos de dona, uns cabells bruns, uns ulls negres, tota envoltada de blancor. Només un flaix. Va ser després quan vaig saber-la, en sortir d'Urgències i buscar un lloc per estar-me a la galeria, a esperar. Vaig anar a seure en un dels bancs de més al fons, en un lloc solitari i ple de llum, i em vaig posar a llegir, no gaire atent. Sense voler, sentia totes les converses, però no alçava els ulls perquè no m'hi involucressin. Entre la palla de moltes frases inofensives s'hi podia escolar, de tant en tant, com una agulla d'acer, la imatge precisa dels meus malsons.