testing image

Les urgències eren rebudes a la planta baixa, on hi havia l'administració de l'Hospital i una sala de cures on eren visitades per l'intern de guàrdia, tal com es feia abans; si aquest ho creia necessari es pujava el pacient amb l'ascensor al pis de dalt, on hi havia el servei disposat a resoldre el cas ràpidament, amb el personal a punt i tot preparat per fer les proves diagnòstiques i les intervencions quirúrgiques o les reduccions de fractures. Després, a criteri del metge, el pacient podia traslladar-se a algun dels serveis de cirurgia general de l'Hospital, o bé ser retingut en un dels llits del mateix servei d'urgències, i això segons l'especial gravetat del cas o, simplement, per l'interès del metge de guàrdia a continuar-ne personalment l'estudi i tractament.

Amb aquesta breu descripció, és fàcil d'imaginar el gran paper que havia de tenir, des d'un primer moment, aquest servei en la sanitat pública, on omplia un buit importantíssim. En molt poc temps es féu famós arreu i les ambulàncies hi acudien directament, portant-hi els ferits dels grans traumatismes i altres urgències de la ciutat i del seu entorn.

Aquest centre va inaugurar-se, acabades les obres, l'any 1935, i van quedar els metges de guàrdia com a caps del nou Ser­vei. Aleshores els metges de guàrdia eren: Ferrándiz, Pons Tortella, Jimeno i Usua. Els dos primers acabaven el seu temps d'actuació i es va convocar un concurs oposició del qual vam sortir nomenats Piulachs i jo mateix. No cal dir que el càrrec era molt cobejat, perquè representava el camí més apropiat per entrar i desenvolupar-se en el camp de la cirurgia, ja que, a més de la gran pràctica que allí s'oferia i dels mitjans a l'abast, s'havia d'improvisar sovint davant la diversitat de casos que podien presentar-se, i això obligava a informar-se i a reflexionar molt sobre els diagnòstics i la millor forma d'actuació.