La força centrípeta (fragment)


Obra:Vuitanta-sis contes (p. 564-565)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La força centrípeta (fragment)

L'home reprèn el camí. Li fa mandra (no és por: és mandra) tornar a casa perquè sap que, tan bon punt hi torni, no en podrà sortir. Opta, doncs, per retardar-hi el regrés. Prop d'on és hi ha una cocteleria que li agrada especialment, amb el terra i el sostre de fusta, i vitrines amb ampolles que cobreixen del tot les parets. Hi fa cap. De lluny veu el llum allargat que il·lumina la placa daurada amb el nom. Empeny la porta gruixuda i pesada, aparta la cortina de vellut vermell i, plop!, entra al rebedor de casa. Fa mitja volta i tor­na a obrir la porta: cada passa que fa per sortir-ne és una passa que fa per entrar-hi. Torna a fer mitja vol­ta, torna a obrir la porta, torna a sortir-ne i, doncs, a entrar-hi. Ja hi torna a ser.

Decideix provar-ho per la finestra. Hi acosta un tamboret, s'hi enfila, obre la finestra, s'ajup, surt fora. L'ampit és estret. Al carrer, els cotxes, petits. Efectivament, per la finestra ha aconseguit sortir de casa, i ara aguanta precàriament l'equilibri. Fa fred. S'hi està estona, calibrant què fer. Tampoc no és que hagi de fer res d'especial. S'hi està bé, fora. Si no fes tant de vent, encara s'hi estaria millor: ser fora vol dir, almenys, haver sortit de dins. Per no quedar-se quiet, camina a poc a poc pel relleix, d'esquena a la paret i de cara al buit, fins que arriba a l'altura de la finestra del pis del costat. Dins, la veïna ajuda el fill a fer els deures. Sempre l'ha entendrit veure escenes quotidianes a través de les finestres. Quan passeja pel carrer sempre està a l'aguait d'algun interior dels pisos més baixos. Un llum al sostre del menjador i dos caps en una taula, un tros de prestatgeria, un quadro, algú que seu en una butaca. Ni tan sols pren en consideració la possibilitat de trucar a la finestra de la veïna. Sap que, si truqués, la dona xisclaria, sorpresa i atemorida, encara que, quan el reconegués, li obrís la finestra. La dona el deixaria entrar, segur; no se li acut la possibilitat contrària: el coneix, sap que és el veí, no hi ha motiu perquè no pensi que si és a l'ampit de la finestra és per un motiu prou justificat. A més, és una xafardera que per res del món no es deixaria perdre una possibilitat com aquella. Però ¿què en trauria? Quan hi hagués entrat i decidís sortir del pis de la veïna, si ella no l'acompanyava, just sortir-ne entraria al seu pis sense que li calgués ni tan sols travessar el replà: només obrir la porta d'aquest pis obriria la del seu, i tornaria a estar igual. Opta per tornar enrere. Desfà el camí pel relleix, tan a poc a poc com l'ha fet. Aviat és a prop de la seva finestra. A punt de girar-se per entrar, s'adona que al carrer hi ha un grup de persones, petitíssimes, que el miren i l'assenyalen. S'esvera. Que el mirin així i l'assenyalin  només pot voler dir una cosa: que pensen que vol suïcidar-se!