Quan va reunir prou diners...


Obra:Les seduccions de Júlia (p. 60-62)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan va reunir prou diners va obrir, a l'època de la transició, el bar de copes que sempre havia imaginat, al carrer Aribau, un local amb una barra de fusta noble com la de l'Oak Room de Nova York i un gran mirall com el del Floridita, amb una campana impol·luta que avisa quan el còctel està a punt i quadres del filipí Aguilar Alcuaz a les parets, per convidar al desvari.

Perfectament a punt per a una conversa impossible entre Ernest Hemingway, Luis Bunuel, William Faulkner, Claes Oidenburg i Gary Grant, bevedors empedreïts d'aquesta bala de plata que, en lloc de matar l'home llop que tots portem dins, fa reviure el cor dels seus partidaris. Durant anys, Carbonell va convertir la rebotiga del Dry Martini, que així s'anomena l'establiment, en despatx i en domicili. No és que fos un lloc d'espai especialment gran, però hi havia prou espai perquè hi cabés tant la realitat dels números com la fantasia dels somnis, sense que se'n ressentissin ni els uns ni els altres.

En aquella època acabava de vendre's el bar a la per­sona que es va pensar que podia ser un fidel successor, Javier de las Muelas, un tipus que havia començat amb un local a la part baixa de la ciutat que duia el nom d'una altra beguda històrica, el Gimlet, i que en pocs anys havia aixecat un petit imperi en el món de la cocteleria. En Santi havia considerat sempre el Dry Martini com una sala més de la redacció, perquè allà havia conspirat amb altres membres del Grup de Periodistes Democràtics al final del franquisme, allà s'havia anat a prendre la primera copa de xampany el dia que va morir el dictador, i fins i tot hi havia celebrat la victòria del PSOE l'any 82. A més a més, les butaquetes de pell de l'establiment el feien sentir-se com a casa, de tal mane­ra que tothom sabia que era fàcil trobar en Santi prenent-se un manhattan abans d'anar-se'n a casa o per fer temps abans d'anar a sopar.

¡Ah, el manhattan! En Santi tenia emmarcada, a casa, una foto de James Dean passejant sol en un capvespre plujós per Times Square. Quan es duia un manhattan als llavis sempre li venia aquesta imatge que captà Dennis Stock, un dels grans fotògrafs de l'agència Magnum, on el malaguanyat actor duia un abric llarg amb les solapes alçades, les mans a les butxaques, el cigarret als llavis. Havia comprat el cartell durant el seu primer viatge a Nova York a la meitat dels anys vuitanta i quan, un parell d'anys més tard, va descobrir a Groc, la seva botiga preferida, un abric semblant, es va sentir en la pell de James Dean. En Santi encara conservava la peça, gairebé com una reliquial. De vegades arribava a pensar si no li haurien venut el mateix gavany.

Al Dry Martini preparaven el millor manhattan de la ciutat. En principi podríem pensar que la beguda no té gaires secrets: dos terços de bourbon, un terç de vermut vermell, dues gotes d'angostura i vuit glaçons de gel. Però l'equilibri d'alcohols del còctel és com l'ajust de l'agulla de la balança de la justícia: està a l'abast de molt pocs. Una vegada havia llegit que el primer glop del manhattan ben fet té gust de cavalcada, de confeti caient sobre la Cinquena Avinguda durant la celebració de Sant Patrici. I això només li passava quan li servien al bar de fustes nobles del carrer Aribau, on tenia la cita. En realitat, per ser perfecte, al beuratge només li faltava una mica de música de Jerome Kern, Cole Porter o George Gershwin.